EL REFERÈNDUM ENCARA NO S’HA FET

cismogenesi

Sap greu haver-ho de dir tan clarament, però els que donen per fet que l’1 d’octubre es va celebrar un referèndum d’autodeterminació a Catalunya s’equivoquen. I això és així no perquè no s’hagi intentat, sinó per les condicions en què es va fer: internacionalment ha tingut molt de ressò la violència policial contra l’1-O, però el cert és que ningú ha donat validesa real al referèndum.

El 9N això ja va passar perquè, per poder-lo fer, els mateixos organitzadors van convertir-lo en un «procés participatiu». I les eleccions del 27S va fer-se amb una certa voluntat «plebiscitària», però les característiques de la llista pretesament unitària, Junts pel Sí, van fer que d’una banda s’aigualís el plantejament plebiscitari i de l’altra -i estretament relacionat- els ciutadans no la compressin prou majoritàriament.

Tenim, doncs, un tercer intent de referèndum que tampoc no ha funcionat, i que no serveix de carta de presentació «oficial» a nivell internacional que validi que l’independentisme compta amb una majoria real de catalans a favor de la independència, tot i que a Catalunya -i a Espanya també, de fet- ningú no ho pot dubtar.

I per això l’independentisme té la voluntat d’exercir la sobirania que li atorga aquesta clara majoria social. Hi està legitimat, i pot ser que li surti bé, però en tot cas la situació no és la més òptima per aconseguir-ho.

Hi ha guerra oberta contra l’independentisme

I sobretot perquè l’administració central de l’estat, amb tots els seus poders a ple rendiment, ja ha engegat tota la maquinària amb l’objectiu d’aixafar i esborrar el sobiranisme català del mapa sense contemplacions ni miraments, però amb molt càlcul tàctic i estratègic. Davant d’això només una insurrecció generalitzada i molt organitzada a Catalunya podrà aconseguir vèncer aquesta ofensiva i fer efectiva la sobirania. Aquesta és, de fet, l’esperança dels actuals dirigents de l’independentisme.

I per donar ànims a la gent aquests dies s’està explotant una mena de comparació aparentment afortunada: «volíem ser Quebec, i ens han obligat a ser Eslovènia; i Quebec no és independent però Eslovènia sí». I dic aparentment afortunada perquè Eslovènia va aconseguir la independència a través d’una guerra, que va ser curta només perquè Sèrbia estava prou ocupada amb Croàcia com per poder dedicar-li esforços.

No és el cas d’Espanya ara, que s’hi pot concentrar en exclusiva. Em direu: però estem en situació de guerra, com llavors a Iugoslàvia? Evidentment no, que Espanya sigui dins la UE dificulta enormement una reacció similar a la de Sèrbia el 1991, però tot i això el marge de bel·ligerància és gran, i l’administració Rajoy l’està explotant a fons.

Hi ha en marxa una cismogènesi

Perquè estan emprant tàctiques de provocació sistemàtica: tot el que fan i tot el que diuen té l’objectiu de provocar reaccions que es puguin relacionar amb la violència i la intolerància, amb l’únic objectiu de poder identificar l’independentisme amb el màxim de barbaritats i delictes possible i estigmatitzar-lo per justificar l’aplicació d’eines jurídiques i repressives cada vegada més excepcionals.

I per fer-ho estan aprofitant la dinàmica perversa del conflicte històric entre els nacionalismes espanyol i català, que els últims 15 anys s’ha revifat amb força. Això es pot veure quan s’analitza la situació amb l’ajuda d’un concepte força desconegut: el de «cismogènesi». Encunyat per Gregory Bateson, aquest concepte descriu l’evolució al llarg del temps dels conflictes entre dues parts, evolució que, quan hi ha un augment de beligerància, sol tenir una gradualitat prou «lenta» com perquè els afectats no siguin del tot conscients dels canvis profunds i greus que comporta a mig i llarg termini.

Segons aquesta anàlisi, la fase actual del conflicte es va posar en marxa durant la segona legislatura de José María Aznar, i tant l’intent frustrat de l’època Maragall de redefinir la relació Catalunya/Espanya amb un nou estatut d’autonomia, com el creixement lent però segur de l’independentisme durant aquest període, són fruit de la seva dinàmica cismogenètica. Ho analitzo en detall en aquest text: LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA ÉS UN PROJECTE ESPANYOL?

El bloqueig polític que va obligar a repetir les eleccions el 2016 també seria un efecte secundari d’aquesta cismogènesi, perquè va «inhabilitar» l’abans anomenada «minoria catalana» per exercir de crossa del guanyador de les generals quan no tenia majoria absoluta. Això ho analitzo en aquest altre text:  LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A CONTRAFOC.

En últim terme es pot fer una lectura més acurada de la situació aprofitant el desenvolupament que Bateson va fer del concepte: hi ha cismogènesis complementàries, en les que les parts tenen una relació jeràrquica, i cismogènesis simètriques, amb igualtat entre les parts. En el cas que ens ocupa, l’objectiu de l’independentisme és passar d’un conflicte jeràrquic a un de simètric, que equival gairebé a un salt quàntic. Això ho analitzo en aquest altre text, de caire més acadèmic: L’INDEPENDENTISME CATALÀ: SIMPLE DESIG O AUTÈNTICA DETERMINACIÓ?

Rajoy, un adversari temible

Pot ser que el conflicte amb Catalunya sigui la tomba política de Mariano Rajoy i del projecte recentralitzador del PP engegat per Aznar, però de moment això està per veure. A més, Rajoy és sovint menyspreat per l’independentisme -i per molta altra gent- pel seu perfil gris i la seva poca traça comunicativa, però tot això amaga un estratega nat que ha estat capaç de sobreviure i vèncer als adversaris més agressius i poderosos del seu propi partit.

I ho ha aconseguit fent que les elits que controlen les institucions de l’estat, tant les dels tres poders tradicionals -executiu, legislatiu i judicial- com dels altres -mediàtic, bancari, empreses de l’IBEX, etc- comprin o es vegin obligades a comprar el seu lideratge i agrupar-s’hi al voltant. Aquestes elits són un col·lectiu relativament reduït que viu i actua a Madrid i que funciona com un grup social amb moltes tensions internes però alhora fortament cohesionat, ho analitzo en aquest text: EL CENTRE DE LA CASTA ÉS UNA TRIBU?

Es podria dir, doncs, que segurament Rajoy no ha sentit mai la paraula cismogènesi, però és un expert gestionant i controlant conflictes, és a dir, cismogènesis. Ara mateix li està servint per amagar tota la brutícia del seu partit i la seva administració i per concentrar l’atenció -i la responsabilitat de tot- en l’independentisme. I de moment se n’està sortint. A més ell i tots els que han apostat per l’actual idea hegemònica d’Espanya s’hi juguen molt, i aniran a totes sense dubtar.

Hi ha alternativa a la guerra oberta?

Ara ja hi ha poc marge per alternatives: des del punt de vista dels que controlen l’estat espanyol està prou clar que la intenció és il·legalitzar qualsevol projecte polític que inclogui la possibilitat que Catalunya exerceixi la seva sobirania, de manera que l’únic marge real per l’independentisme és entrar en conflicte obert, amb tots els perills i riscos que això comporta, entre els quals hi el de fracàs estrepitós.

Hi ha una alternativa real, que es va plantejar fa més de 2 anys, i que va quedar desplaçada per Junts pel Sí: la Llista Sense President. Potser ja n’heu sentit a parlar, d’aquesta llista: s’hauria presentat el 27S aplegant tot l’independentisme, no l’haurien format professionals de la política sinó representants de la societat civil, i en cas de victòria no hauria escollit president, de manera que haurien convertit les autonòmiques en un autèntic referèndum.

Perquè hagués estat més eficaç que JxS o que l’1-O? Per diversos motius: el primer és perquè aprofita el marc legal autonòmic de manera prou creativa i imaginativa per aconseguir l’efecte equivalent a un referèndum, amb resultats homologables i internacionalment vàlids sense la majoria de conseqüències perverses i desagradables que hem viscut les últimes setmanes.

És a dir: aquesta llista no utilitza les institucions autonòmiques per exercir la sobirania, sinó que l’aborda des de fora, i per tant, ofereix molt menys marge a l’administració central per atacar l’independentisme. Les eleccions són normals, autonòmiques, però per obra de la llista sense president, la seva interpretació només pot ser la d’un referèndum.

I en cas de victòria de la llista, previsible, no té cap validesa jurídica, però té tota la validesa política, sobretot internacionalment. I obre un període que pot ser considerat plenament constituent, i en el qual encara hi ha vigent la legalitat espanyola, amb la protecció jurídica per a tothom que això comporta.

A més amb la rapidesa del procés que comporten unes eleccions autonòmiques, només uns quants mesos, aquesta llista hagués aportat un efecte sorpresa que hagués deixat encara menys marge per actuar-hi en contra. Si s’activés ara, amb totes les mesures que ja han pres les institucions centrals contra l’independentisme i amb el clima político-social ja molt enrarit, perquè la cismogènesi ha avançat molt, l’efecte sorpresa quedaria reduït, però encara seria considerable.

En definitiva, és un instrument que proporciona una mena d’enroc de l’independentisme per protegir-se dels instruments coercitius de l’administració central.

L’argumentari i el relat de la llista sense president

Si encara no els coneixeu, en els següents enllaços trobareu els textos que he escrit sobre aquesta eina: en els cinc primers hi exposo les seves característiques, mentre el sisè és un relat de com podria ser la seva posada en pràctica:

1 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A EXPRESSIÓ D’UNITAT

2 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A GEST DE GENEROSITAT

3 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A SENYAL AL MÓN

4 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A GARANTIA DE TRANSICIÓ

5 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A CONTRAFOC

6 – EL RELAT DE LA LLISTA SENSE PRESIDENT

Ara ja és difícil, però potser encara hi hauria temps d’utilitzar la LLISTA SENSE PRESIDENT.

Josep Maria Camps

Anuncis

6 – COM SERIA LA LLISTA SENSE PRESIDENT EN LA PRÀCTICA? UN RELAT POSSIBLE (I PROBABLE)

cismogenesi

La cosa podria anar més o menys així:

UNA APARENT DERROTA

Després de mesos de polèmiques, pressions, escàndols, queixes, advertiments i accions judicials constants i amb o sense polítics independentistes inhabilitats o a la presó, l’abril, el juny, el setembre o quan sigui del 2017, Carles Puigdemont convoca noves eleccions autonòmiques.

L’endemà, quan les portades dels diaris van plenes del fracàs històric de l’independentisme i l’unionisme està celebrant una victòria aparentment aplastant, Joan Ignasi Elena, o qui estigui al capdavant de l’organització unitària, fa una roda de premsa per anunciar que a les eleccions s’hi presentarà una llista que agruparà tot l’independentisme, inclosos partits i entitats.

Això vol dir que els partits independentistes renunciaran a presentar les seves pròpies llistes, i que tant ells com les entitats sobiranistes uniran forces per donar suport a la llista unitària. A més, explica que serà una llista en la que no hi haurà cap polític de cap partit, sinó que estarà composada únicament per persones significades de la societat civil.

Aquest anunci s’interpreta per part de l’unionisme com una estratègia de consolació de l’independentisme, i bona part de les mateixes files independentistes accepten aquest punt de vista com a vàlid.

EL MITJÓ ES VA GIRANT

Però van passant els dies i a mida que s’acosten les eleccions i van caient notícies sobre aquesta llista unitària, el clima general va mutant gairebé imperceptiblement però sense pausa.

I això passa perquè tothom, unionistes i independentistes, ciutadans i experts, del país i de fora, es va fent conscient de l’efecte que provocarà aquesta llista, és a dir, es va estenent el convenciment que els vots que rebi tindran una única interpretació possible: el suport a la independència.

A més, les notícies que va generant la incorporació paulatina de persones a la llista, escollides per l’organització unitària amb criteris rigorosos i transparents, està donant cada vegada més protagonisme als futurs diputats independentistes i a la societat civil de la que provenen, mentre els professionals de la política van passant a un segon terme més discret.

Mentrestant els partits unionistes s’estan preparant per a unes eleccions convencionals, els sectors de la CUP més reticents a la llista valoren si es presenten amb llista pròpia, els sectors també reticents de Junts pel Sí guarden un silenci expectant i els anomenats comuns estan en un debat intens sobre què han de fer.

S’acaba el termini de presentació de candidatures i, efectivament, la candidatura unitària es presenta a les quatre circumscripcions amb tot un llistat de persones més o menys conegudes però totes amplament respectades, alhora que tampoc cap altre força independentista formalitza candidatura, de manera que es visualitza clarament l’estratègia radicalment unitària de l’independentisme.

La llista s’enfrontarà als partits anomenats unionistes, i el sobiranisme d’esquerres, després d’intensos debats, també presenta candidatura però amb molta dissidència interna que demana als ciutadans que no votin en clau autonòmica sinó en clau de referèndum.

COMENÇA EL PÀNIC

Quan falta poc per la campanya electoral augmenten exponencialment les veus unionistes que alerten que la llista independentista pot guanyar les eleccions per majoria de vots i convertir-les així en l’equivalent a un referèndum d’autodeterminació exitós. Estan esparverats perquè hi ha moltes enquestes que ho vaticinen i, a més a més, els alarma molt veure que l’efecte balsàmic de la llista i de les expectatives que ha aixecat està fent desaparèixer els debats acarnissats entre independentistes i que, molt al contrari, s’està imposant-se una sensació de sòlida unitat que ha fet revifar l’eufòria dins del sobiranisme.

La majoria d’aquestes veus reclamen accions contra l’independentisme, però l’única acció possible és la il.legalització de la llista, i el govern Rajoy, conscient del que això pot suposar per la seva imatge i fidel al seu estil de limitar-se a guardar la roba, opta per no actuar, tot i que per fer-ho ha d’admetre que l’independentisme només és una opció política més que en democràcia cal respectar tant com les altres, i insisteix que una cosa és l’acció de les institucions controlades per independentistes i una altra molt diferent una candidatura en unes eleccions. Però alerta els votants catalans: optar per la llista unitària és optar per la ruptura i per l’abisme.

EL MOMENT CRÍTIC

La campanya electoral confirma els temors dels unionistes més pessimistes: l’independentisme ha assumit que, a pesar que formalment no ho és, està davant de l’equivalent a un autèntic referèndum d’autodeterminació amb prou garanties com perquè tingui efectes polítics reals, l’objectiu anhelat durant tant de temps. Per això els actes de la llista unitària es converteixen en festes multitudinàries mai vistes, que gairebé deixen les manifestacions dels 11 de setembre en simples assajos. A mida que passen els dies l’alarma unionista va pujant de to, amb intervencions apocalíptiques acompanyades d’anàlisi jurídico-polítics en favor de la il.legalització de la llista unitària, fins que la pressió obliga Rajoy a fer el pas i reclama al Tribunal Constitucional que ho faci.

Aquest, a pocs dies de les eleccions, viu la sessió més convulsa i intensa de la seva història, una sessió que s’eternitza perquè són conscients que la decisió que prenguin, sigui quina sigui, tindrà efectes transcendentals. La pressió els arriba per totes bandes: de l’independentisme, que en plena eufòria sembla de debò disposat a ocupar els carrers indefinidament si la decisió és negativa, i de l’unionisme i de les institucions espanyoles en general, que els reclamen que frenin definitivament les aspiracions de l’independentisme.

A més, a aquestes alçades el món sencer està pendent del que passa a Espanya, i les notícies sobre aquestes eleccions autonòmiques catalanes tan peculiars rivalitzen a les portades dels diaris internacionals amb l’última atzagaiada de Donald Trump, si és que llavors encara és president.

Finalment, i només dos dies abans de les eleccions, el TC no gosa prendre una decisió dràstica i acaba dictaminant que no és procedent il.legalitzar la llista unitària, amb l’argument que, a pesar que els seus objectius no caben en la Constitució, pesa més l’article 16 i altres que defensen la llibertat ideològica.

LA VICTÒRIA

La jornada electoral comença amb unes expectatives màximes i amb les emocions de tothom a flor de pell. La pràctica totalitat dels ciutadans cridats a les urnes senten, ara sí, que el d’avui serà el vot de la seva vida, i aquesta sensació de transcendència amara tothom. L’unionisme en pes, amb els nervis destrossats, literalment resa perquè la llista unitària no aconsegueixi més del 50% dels vots i això ajuda que, a pesar de la tensió, no hi hagi cap incident remarcable.

El recompte de vots és més vigilat i fiscalitzat que mai per garantir la fiabilitat dels resultats, amb observadors internacionals cridats per les parts per validar la netedat del procés electoral. Els resultats són concloents: la llista unitària guanya amb una majoria absoluta de vots més o menys rotunda, 52%, 56%, 63%, el que sigui, però guanya clarament, mentre que, evidentment, la suma dels vots obtinguts per totes les altres candidatures no arriba al 50%.

L’eufòria que això provoca és històrica, històrica de debò, i omple els carrers de manera molt i molt massiva. A pesar que alguns unionistes amb mal perdre intenten provocar incidents, la nit és eminentment festiva i la immensa majoria de la gent que la celebra es queda desperta i omple places, platges i miradors per veure sortir el sol, una mena de ritual simbòlic improvisadament proposat i difos per les xarxes socials.

Un relat de política ficció? Exactament, això és el que és.

Un relat possible? Definitivament sí.

Un relat que podria convertir-se en realitat? Potser difícilment, però és el més plausible que em puc imaginar.

Repto qui vulgui a exposar-ne un de més realista i plausible.

Aquest relat el baso en les reflexions i argumentacions exposades als textos que trobareu als enllaços d’aquí a sota.

Josep Maria Camps

@jmcampsc

 

 

1 – UNITAT

2 – GENEROSITAT

3 – MISSATGE

4 – TRANSICIÓ

5 – CONTRAFOC

5 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A CONTRAFOC

cismogenesi

Ara que es parla amb tant d’entusiasme del referèndum vinculant i/o unilateral que es vol fer el 2017, n’hi ha uns quants que no ho acabem de veure clar.

Jo en sóc un, ho reconec. Les meves reticències estan motivades pels obstacles fàctics que les institucions espanyoles poden activar per impedir-lo, per activa o per passiva, llegeixi’s accions judicials a tots els nivells, impediments per aconseguir el cens i per utilitzar col·legis electorals, pressió als funcionaris encarregats dels processos electorals, etc, etc, etc.

Potser m’equivoco i la “desconnexió” serà de debò efectiva d’aquí a un any, però a pesar d’això encara em sedueix una idea boja que se li va acudir a algú ara fa poc més d’un any, la #LlistaSensePresident, que a parer meu pot neutralitzar tots aquests obstacles fàctics.

Però què és aquesta llista? Doncs una candidatura unitària que es presentaria a unes eleccions autonòmiques catalanes concentrant a tots els partidaris del sí a la independència, tant ciutadans com entitats. I també els partits polítics, que renunciarien a presentar candidatures.

A diferència de Junts pel Sí, en aquesta llista no hi hauria polítics en actiu sinó únicament persones amb prestigi social. Una altra diferència fonamental, bàsica, és que si aconseguís la majoria absoluta no escolliria president de la Generalitat, sinó que hi renunciaria i això forçaria unes noves eleccions.

En cas de victòria, per tant, posaria en marxa un cicle electoral doble que convertiria la primera cita en un referèndum unilateral i la segona en unes eleccions constituents, ja amb polítics en actiu i amb tots els partits presentant-s’hi amb les pròpies sigles i els seus programes electorals.

Tot això en el marc de la legislació vigent, sense necessitat d’enfrontament legal, ni posar en risc jurídic els funcionaris ni de bastir una organització electoral paral·lela ni res de tot això.

Evidentment no seria un referèndum “legalment” vàlid, perquè es faria dins d’una legislació que se suposa que no permet fer-ne, però sí que seria POLÍTICAMENT VÀLID, fins i tot més que un referèndum “normal” d’autodeterminació, pels motius que exposo en aquests articles.

Doncs això, que potser tot anirà com diuen els optimistes i no caldrà posar en marxa aquesta idea, però per si de cas, he decidit desenvolupar-la i mantenir-la viva i convenientment argumentada, per si en algun moment cal recuperar-la.

En aquest enllaç podeu trobar més detalls sobre aquesta proposta i sobre com es va gestar: http://bit.ly/2cd1tzD

1 – UNITAT

2 – GENEROSITAT

3 – MISSATGE

4 – TRANSICIÓ

5 – CONTRAFOC

Un contrafoc és un foc que s’encén expressament per crear un tallafocs, és a dir, una franja de seguretat que protegeixi d’un incendi que s’està estenent i acostant. Aquest foc voluntari s’encén perquè xoqui amb el front de l’incendi i creï la franja de seguretat gràcies a que crema tot el combustible disponible que hi ha en aquesta franja, deixant sense aliment el foc que s’acosta. És a dir, que quan es troben, els dos focs s’extingeixen mútuament perquè al voltant només queda terra ja cremada.

I perquè parlo de contrafocs si estic parlant de política? Doncs perquè és una metàfora adient pel que estic explicant: hi ha un incendi polític en marxa i cal aturar-lo abans que es converteixi en un incendi civil. Aquest incendi polític és el conflicte que hi ha ara mateix entre dues legitimitats que s’exclouen mútuament: l’espanyola i la catalana. Aquestes dues legitimitats tenen naturaleses i recorreguts diferents, però en aquests moments són totes dues igualment legítimes, i són viscudes així per les persones i grups humans que cohesionen.

Això, es clar, és un problema, un problema molt greu, perquè implica que les persones i els grups humans que es senten adscrits a una d’aquestes legitimitats veuen a l’altra com a il·legítima. I també senten com a il·legítimes a les persones i grups humans que la senten con a pròpia. I al revés, es clar. I la gravetat és perfectament evident quan es considera que aquest conflicte de legitimitats passa en un espai polític únic, en el qual hi ha una única legalitat vigent.

I el resultat el tenim al davant cada dia des de fa anys, en l’acció política i judicial, i també a l’espai públic, als debats, als diaris, a les televisions, als carrers, a les converses, a tot arreu. Però per poder-ho veure, per ser-ne conscient cal fer un esforç de perspectiva, d’allunyar-se de la pròpia posició per poder veure el panorama sencer.

Cismogènesi, el concepte

No hi ha res de nou sota el sol, i aquest conflicte, evidentment, no és una excepció. És una situació que es repeteix no ja en la història humana escrita, sinó molt possiblement des que els humans ens arrosseguem per aquest món i fem servir aquesta meravella que s’anomena llenguatge, que té moltes propietats molt i molt positives, però que també en té de negatives. La creació de legitimitats contraposades n’és una.

I precisament per la seva naturalesa intrínsecament humana aquest incendi, aquest conflicte, obeeix a una dinàmica que es pot definir amb una paraula: cismogènesi, és a dir, la gènesi del cisme, és a dir, l’origen del conflicte. Fa més d’un any ja vaig exposar aquest punt de vista en el text amb què vaig encetar aquest blog. Allà, i en base a aquest concepte, llençava la hipòtesi que l’auge de l’independentisme ha estat, sobretot, la reacció catalana a l’èxit que va tenir, en el seu moment, la idea d’Espanya proposada per la segona legislatura de José María Aznar. Per a qui no l’hagi llegit i ho vulgui fer, aquí l’enllaç: La independència de Catalunya potser és un projecte espanyol?

La cismogènesi ha avançat

El què ha passat a Espanya des que el vaig escriure crec que en confirma la hipòtesi: el bloqueig polític d’aquest 2016 es deu bàsicament a que la cismogènesi entre els partidaris de l’Espanya redefinida pel PP i els de la independència política de Catalunya ha avançat. Pot semblar que no, perquè hi ha dos partits nous que han diversificat la representació política a nivell de tot Espanya, però el cert és que aquestes forces polítiques no han canviat la base profunda existent anteriorment a la seva irrupció: Ciutadans pot ser vist com l’actualització de la part “moderna” del PP -i que aquest, escollint dirigents cada vegada més joves, intenta replicar per evitar que se li mengi espai-, mentre Podem correspondria a l’ànima “progre” i federal que el PSOE ha abandonat.

Per tant, l’autèntica novetat d’aquestes eleccions no seria tant la irrupció d’aquestes dues forces polítiques, sinó la “inhabilitació” de la “minoria catalana” com a crossa per apuntalar un dels dos “blocs”, sigui el d’esquerres o sigui el de dretes, per arribar al govern i governar amb certa comoditat quan cap dels dos té majoria absoluta. Inhabilitació provocada pel procés independentista que és, de fet, l’autèntica novetat política a Espanya. I així s’ha interpretat per part de molts dels que han intervingut en el debat públic, especialment els responsables polítics dels partits d’aquests dos blocs que, en el tram final de la “negociació” que ha portat a la renovació de Mariano Rajoy com a president del govern, han assenyalat clarament el “problema català” com al principal de l’agenda espanyola.

I molt possiblement ho sigui, perquè estem davant d’una autèntica REVOLUCIÓ, i qui no ho vegi és perquè no agafa prou perspectiva. I no cal massa esforç per aconseguir-la, la perspectiva, perquè és molt evident que en els últims anys ja han canviat massa coses: d’una banda la recentralització de l’Espanya constitucional i autonòmica està massa avançada i ara ja està clar que els pròxims anys governaran i legislaran forces que volen aprofundir-la; i de l’altra a Catalunya hi ha massa gent que ja ha fet una “desconnexió” mental profunda d’aquesta idea d’Espanya diguem-ne preconstitucional.

En definitiva, ja hi ha dos mons que viuen en marcs mentals absolutament separats, que s’exclouen mútuament i es neguen mútuament la legitimitat, fins al punt que no tenen ni tan sols eines disponibles per intentar arribar a cap mena d’acord en cap àmbit del “problema català”: qualsevol debat que s’inicia es bloqueja immediatament a causa d’aquesta absència.

En definitiva, estem no davant, sinó EN una revolució, es vulgui o no es vulgui, se l’atribueixi qui se l’atribueixi. I una situació revolucionària SEMPRE té unes dinàmiques que són potencialment perilloses.

La llista sense president, sortida idònia

Què pot aportar a tot això la llista sense president? Perquè m’entesto a treure-la de l’armari i proposo recuperar-la? Algú em podrà dir: això és afegir llenya al foc. I jo dic: no, és pitjor, és encendre un foc nou, però amb l’objectiu d’impedir, d’aturar l’altre. És a dir, és un foc intencionat que vol impedir que l’altre, l’espontani que hi ha molts indicis que està a punt d’esclatar en l’àmbit civil, encès per l’incendi que ja hi ha a l’àmbit polític, aprofiti tot el combustible que s’ha anat acumulant aquests últims anys. És un foc que pretén cremar de manera extremadament ràpida tot aquest combustible sec que ara mateix està disponible i a punt i evitar així que ningú prengui mal.

I perquè passarà això? Quines garanties es poden oferir que les coses passaran així i no d’una altra manera? Bé, de garanties mai no n’hi haurà, de fet, en l’acció política no n’hi ha mai, de garanties que les coses surtin com les han planejat els impulsors. Però davant del panorama que tenim plantejat a Catalunya ara mateix, em sembla la sortida més idònia, imaginativa i agosarada possible, que permet a l’independentisme prendre la iniciativa, fent accelerar els esdeveniments de manera vertiginosa i, alhora, de la manera més incruenta i garantista possible.

I sobretot, perquè és una solució per a la qual l’aparell de l’estat espanyol no disposa de mecanismes formals per oposar-s’hi, per fer-hi front, per frenar-la. I si força els que té per aconseguir-ho, farà saltar totes les costures del sistema de manera pràcticament definitiva. Per a qui vulgui arguments del perquè d’aquestes afirmacions tan rotundes, els trobarà en els quatre primers textos d’aquesta sèrie:

1 – UNITAT

2 – GENEROSITAT

3 – SENYAL

4 – TRANSICIÓ

El referèndum Puigdemont pot portar a l’incendi civil

En definitiva, i parlant en plata, l’altre foc possible, el que han plantejat les forces polítiques que controlen el govern de la Generalitat i el Parlament, el referèndum unilateral en base a una nova legalitat emanada del Parlament, és una mala opció. I ho és perquè suposarà una dispersió del conflicte i deixarà múltiples fronts oberts. I ara ja està més que clar que els partidaris de la legitimitat espanyola que estan decididament en contra de la catalana aprofitaran aquesta dispersió per atacar aquesta legitimitat catalana amb tots els mecanismes polítics, judicials, mediàtics i de tota mena de què disposen. I això significarà innombrables possibilitats de radicalització de postures i de topades, amb el perill que això comportarà per a la convivència social.

Josep Maria Camps

@jmcampsc

4 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A GARANTIA DE TRANSICIÓ

cismogenesi

Ara que es parla amb tant d’entusiasme del referèndum vinculant i/o unilateral que es vol fer el 2017, n’hi ha uns quants que no ho acabem de veure clar.

Jo en sóc un, ho reconec. Les meves reticències estan motivades pels obstacles fàctics que les institucions espanyoles poden activar per impedir-lo, per activa o per passiva, llegeixi’s accions judicials a tots els nivells, impediments per aconseguir el cens i per utilitzar col·legis electorals, pressió als funcionaris encarregats dels processos electorals, etc, etc, etc.

Potser m’equivoco i la “desconnexió” serà de debò efectiva d’aquí a un any, però a pesar d’això encara em sedueix una idea boja que se li va acudir a algú ara fa poc més d’un any, la #LlistaSensePresident, que a parer meu pot neutralitzar tots aquests obstacles fàctics.

Però què és aquesta llista? Doncs una candidatura unitària que es presentaria a unes eleccions autonòmiques catalanes concentrant a tots els partidaris del sí a la independència, tant ciutadans com entitats. I també els partits polítics, que renunciarien a presentar candidatures.

A diferència de Junts pel Sí, en aquesta llista no hi hauria polítics en actiu sinó únicament persones amb prestigi social. Una altra diferència fonamental, bàsica, és que si aconseguís la majoria absoluta no escolliria president de la Generalitat, sinó que hi renunciaria i això forçaria unes noves eleccions.

En cas de victòria, per tant, posaria en marxa un cicle electoral doble que convertiria la primera cita en un referèndum unilateral i la segona en unes eleccions constituents, ja amb polítics en actiu i amb tots els partits presentant-s’hi amb les pròpies sigles i els seus programes electorals.

Tot això en el marc de la legislació vigent, sense necessitat d’enfrontament legal, ni posar en risc jurídic els funcionaris ni de bastir una organització electoral paral·lela ni res de tot això.

Evidentment no seria un referèndum “legalment” vàlid, perquè es faria dins d’una legislació que se suposa que no permet fer-ne, però sí que seria POLÍTICAMENT VÀLID, fins i tot més que un referèndum “normal” d’autodeterminació, pels motius que exposo en aquests articles.

Doncs això, que potser tot anirà com diuen els optimistes i no caldrà posar en marxa aquesta idea, però per si de cas, he decidit desenvolupar-la i mantenir-la viva i convenientment argumentada, per si en algun moment cal recuperar-la.

En aquest enllaç podeu trobar més detalls sobre aquesta proposta i sobre com es va gestar:

http://bit.ly/2cd1tzD

1 – UNITAT

2 – GENEROSITAT

3 – MISSATGE

4 – TRANSICIÓ

Una propietat extraordinària de la llista sense president és que permetrà la conversió d’unes eleccions autonòmiques normals en un autèntic referèndum d’autodeterminació, i que ho farà oferint només un sol punt atacable: la mateixa llista. És a dir, tota la pressió jurídico-política que es podrà fer des de l’administració central de l’estat per intentar impedir-ho s’haurà de concentrar en aquest únic punt.

Aquest és un gran avantatge d’aquesta llista per sobre de les altres opcions de referèndum unilateral. I això és així perquè l’organització d’un referèndum al marge de la legislació espanyola, per molt que hi hagi una legislació catalana aprovada pel Parlament que li pugui servir de base jurídica, es trobarà amb molts impediments per dur-la a terme, degut a que el marge d’acció que tenen els que vulguin impedir-lo -llegeixi’s els quadres polítics i jurídics que controlen l’administració central- és molt ample i els permetrà exercir una enorme pressió a molts nivells i en molts àmbits alhora, aprofitant els instruments polítics, jurídics i de tota mena que l’administració espanyola té actius a Catalunya, pressió que s’adreçarà a les persones encarregades tant de l’organització de les eleccions com de la seva fiabilitat i seguretat: funcionaris, tècnics, policies, etc.

Perquè la transició d’una legislació espanyola a una de catalana independent d’aquesta espanyola, amb la situació de negació de la possibilitat de fer un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, no serà en cap cas plàcida ni fluïda, sinó que s’haurà de fer, poc a molt, per la força. Encara que hagi avançat molt la construcció d’una legalitat plenament catalana, això posarà a molta gent en situació d’haver de decidir de fer cas a una o a l’altra legitimitat, amb el risc personal per a les carreres professionals dels funcionaris i de totes les persones implicades que això comportarà, encara que aquestes estiguin compromeses personalment amb el projecte independentista i se’l creguin.

I evidentment, els funcionaris que no s’hi sentin compromesos o directament hi siguin contraris, optaran sense dubtar-ho per la legalitat espanyola, cosa que pot dificultar enormement l’organització d’aquest referèndum si es vol que sigui vinculant. Tot això va quedar patent en l’intent de fer un referèndum el 9-N del 2014, i tant la part estatal com la independentista segur que han analitzat amb lupa tots els aspectes d’aquest precedent per avaluar totes les possibilitats, tant d’organitzar-lo millor com d’impedir-lo.

El format de la llista sense president, com que aprofitarà la legalitat espanyola, no comportarà cap d’aquests problemes, perquè formalment seran unes eleccions autonòmiques més, de manera que tota l’operativa serà l’habitual en aquestes ocasions, i per això no es posarà en risc la carrera de cap funcionari i s’evitarà la dispersió de la pressió. Molt al contrari, i com ja s’ha dit abans, concentrarà el possible objectiu de les pressions en un sol punt.

A més, i tant o més important, el format convencional garantirà que els resultats d’aquestes eleccions autonòmiques convertides en autènticament plebiscitàries siguin plenament democràtics i homologables internacionalment, de manera que ningú podrà dubtar en cap moment del seu rigor i fiabilitat. És a dir, es complirà amb totes les garanties democràtiques exigides per l’organització d’un referèndum d’autodeterminació, i el govern i l’administració central no podran fer res per evitar-ho.

L’única possibilitat d’evitar-ho seria, evidentment, prohibir la llista sense president, és a dir, il·legalitzar-la. Aquest és l’altre risc important de la llista, i no s’ha de descartar que passi, perquè si hi ha la voluntat de fer-ho sempre es poden trobar arguments més o menys creïbles per interpretar en aquest sentit algun text o article de l’ordenament jurídic actual, tant a la Constitució com a la llei de partits o a algun altre text legal. Però no seria una solució gens fàcil de portar a terme, per motius que resulten evidents: no seria una acció contra un o diversos responsables polítics o contra un o dos partits polítics concrets, sinó contra una organització unitària de debò, que congregaria la totalitat del món independentista català i que molt possiblement comptaria amb el suport de la resta de forces i entitats sobiranistes no independentistes.

Seria, de fet, la il·legalització d’un moviment massiu que representaria, de facto, el gruix de la ciutadania catalana. A més, cal tenir en compte que, jurídicament parlant, hi ha força precedents de candidatures polítiques que s’han presentat a unes eleccions amb la independència com a punt central del programa, sense anar més lluny, les mateixes Junts pel Sí i la CUP, sense que hagin tingut cap impediment jurídic per fer-ho. A pesar d’això l’administració central podria tenir la temptació de forçar la il·legalització de la llista, però això seria l’equivalent a una mena de declaració de guerra directa a l’independentisme i faria pujar el conflicte uns quants nivells de cop, amb el risc de desestabilització per a la mateixa administració central que comportaria.

Arribats a aquest punt, hi haurà qui dirà: sí, tot això està molt bé, però no serà un referèndum d’autodeterminació jurídicament vàlid, precisament perquè la legislació utilitzada no serà la d’un referèndum, sinó la d’unes autonòmiques convencionals. I serà ben cert, però també serà ben cert que aquesta consideració serà ben secundària, perquè POLÍTICAMENT sí que serà VÀLID, molt vàlid, i en definitiva és això el que compta. És a dir, per molt que es digui i es repeteixi que no és jurídicament vàlid tothom sabrà que el resultat, en cas de victòria clara de la llista sense president per majoria absoluta, serà exactament l’equivalent al resultat d’un referèndum d’autodeterminació. I tothom es veurà obligat a reconèixer-ho.

I això passarà perquè aquest serà el moment en què el senyal emès per la llista arribarà arreu amb la màxima potència, una potència d’una magnitud tal que l’argument d’invalidesa jurídica quedarà ofegat pel missatge polític enviat: la ciutadania catalana ha parlat i ha decidit optar per la independència. Davant d’això els que no els agradi es podran queixar, podran dir totes les mentides que vulguin, però hauran d’acceptar implícitament el resultat i les seves conseqüències polítiques.

Després ve la segona part: una victòria clara no només convertirà les autonòmiques en un referèndum d’autodeterminació, sinó que també posarà en marxa un cicle polític genuïnament constituent. I això serà així perquè els representants escollits en la llista sense president, com diu el seu propi nom, no escolliran president, i un cop passat el termini legalment establert, quedaran automàticament convocades unes noves eleccions. Que podran, a més, ser també jurídicament autonòmiques si la situació política no ha avançat prou encara com per aplicar la nova legislació catalana, cosa que permetrà organitzar-les amb les mateixes garanties democràtiques que les primeres. I si els resultats continuen donant majoria absoluta a les forces polítiques explícitament independentistes, cosa esperable si la llista ha guanyat en les primeres eleccions, podran engegar un procés constituent que inclogui una declaració formal d’independència.

Tot aquest procés propiciat per l’ús de la llista sense president servirà de transició entre les dues legalitats, l’autonòmica i la independent, una transició que, pel cap baix, suposarà al voltant de mig any, a comptar des del moment de la primera convocatòria d’eleccions o de la configuració de la llista sense president fins la constitució del nou Parlament ja constituent. Una transició amb cobertura legal assegurada per la legislació actual espanyola, de manera que la seguretat jurídica serà plena i no es posarà en risc cap interès ni cap persona quedarà al descobert. En aquest període el govern en funcions i la plataforma unitària que haurà organitzat la llista haurà de gestionar la situació política creada per l’èxit de la llista. En aquest sentit, i dependent de quina sigui aquesta situació política, potser caldrà fer la declaració d’independència poc després de les primeres eleccions, sense esperar a les segones. El moment per fer-ho dependrà de en quin punt estiguin les negociacions amb l’administració central per arribar a un acord per portar a terme el procés de “desconnexió”.

És després de la declaració formal d’independència per part del Parlament que entraran en vigor les lleis que haurà preparat el Parlament durant l’actual legislatura, la presidida per Carme Forcadell al Parlament i Carles Puigdemont a la Generalitat. En tot cas aquesta entrada en vigor hauria de ser quan ja hi hagués les màximes garanties d’acatament de la nova legalitat, garanties que han de limitar les possibilitats de conflicte i de desobediència dels funcionaris i dels ciutadans que ara rebutgen la independència.

En definitiva, la llista tindrà un doble efecte: d’una banda propiciarà el paraigües jurídic per poder engegar el procés amb plenes garanties, i de l’altre emetrà el missatge polític necessari per desencallar la situació, canviant l’estatus polític actual i fent-lo evolucionar cap a la resolució més o menys definitiva. Una resolució que cada dia que passa es converteix en més urgent.

Perquè el que està en joc a Catalunya és el conflicte entre dues legitimitats que s’exclouen mútuament, l’espanyola representada per la interpretació ara hegemònica de la Constitució, i la catalana que s’ha configurat al voltant de l’anhel d’independència. Totes dues legitimitats són perfectament legítimes, però com que hi ha molts àmbits que es solapen i coincideixen, s’han obert moltes zones de fricció i de conflicte. En aquest sentit, la bel·ligerància entre els defensors d’una i altra ha anat en augment en els últims anys, i la situació política general a Espanya recomana que es faci alguna cosa per resoldre-ho.

Un referèndum d’autodeterminació és la millor solució, i si no és possible organitzar-lo de manera adequada, la llista sense president pot aportar la fórmula per fer-lo a pesar dels impediments existents. És més: la situació que crearia la llista sense president seria possiblement més potent que un referèndum d’autodeterminació normal, per la seva excepcionalitat i la seva originalitat, i perquè el resultat significaria una mena de cop de puny sobre la taula que faria de desllorigador de l’actual bloqueig.

5 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A CONTRAFOC

3 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A MISSATGE AL MÓN

cismogenesi

Ara que es parla amb tant d’entusiasme del referèndum vinculant i/o unilateral que es vol fer el 2017, n’hi ha uns quants que no ho acabem de veure clar.

Jo en sóc un, ho reconec. Les meves reticències estan motivades pels obstacles fàctics que les institucions espanyoles poden activar per impedir-lo, per activa o per passiva, llegeixi’s accions judicials a tots els nivells, impediments per aconseguir el cens i per utilitzar col·legis electorals, pressió als funcionaris encarregats dels processos electorals, etc, etc, etc.

Potser m’equivoco i la “desconnexió” serà de debò efectiva d’aquí a un any, però a pesar d’això encara em sedueix una idea boja que se li va acudir a algú ara fa poc més d’un any, la #LlistaSensePresident, que a parer meu pot neutralitzar tots aquests obstacles fàctics.

Però què és aquesta llista? Doncs una candidatura unitària que es presentaria a unes eleccions autonòmiques catalanes concentrant a tots els partidaris del sí a la independència, tant ciutadans com entitats. I també els partits polítics, que renunciarien a presentar candidatures.

A diferència de Junts pel Sí, en aquesta llista no hi hauria polítics en actiu sinó únicament persones amb prestigi social. Una altra diferència fonamental, bàsica, és que si aconseguís la majoria absoluta no escolliria president de la Generalitat, sinó que hi renunciaria i això forçaria unes noves eleccions.

En cas de victòria, per tant, posaria en marxa un cicle electoral doble que convertiria la primera cita en un referèndum unilateral i la segona en unes eleccions constituents, ja amb polítics en actiu i amb tots els partits presentant-s’hi amb les pròpies sigles i els seus programes electorals.

Tot això en el marc de la legislació vigent, sense necessitat d’enfrontament legal, ni posar en risc jurídic els funcionaris ni de bastir una organització electoral paral·lela ni res de tot això.

Evidentment no seria un referèndum “legalment” vàlid, perquè es faria dins d’una legislació que se suposa que no permet fer-ne, però sí que seria POLÍTICAMENT VÀLID, fins i tot més que un referèndum “normal” d’autodeterminació, pels motius que exposo en aquests articles.

Doncs això, que potser tot anirà com diuen els optimistes i no caldrà posar en marxa aquesta idea, però per si de cas, he decidit desenvolupar-la i mantenir-la viva i convenientment argumentada, per si en algun moment cal recuperar-la.

En aquest enllaç podeu trobar més detalls sobre aquesta proposta i sobre com es va gestar:

http://bit.ly/2cd1tzD

1 – UNITAT

2 – GENEROSITAT

3 – MISSATGE

La unitat expressada amb la llista sense president busca sobretot una cosa: enviar un senyal el més clar i el més nítid possible. Per això el ‘pas al costat’ dels polítics, per evitar els dubtes, les suspicàcies i les lectures esbiaixades que la seva inclusió introduiria.

Perquè aquest senyal ha de contenir un MISSATGE de naturalesa únicament política i perquè això passi és necessari que no hi hagi polítics a la llista. Pot semblar una paradoxa, però no ho és: la inclusió de persones dedicades professionalment a la política faria que s’hi incloguessin en el projecte interessos personals i de grup que no són només polítics, que només són seus i que no es poden confondre amb els interessos de la ciutadania a la que representen. El 27S va passar exactament això, i cal evitar-ho.

Per això la selecció dels integrants de la llista s’ha de fer amb l’objectiu d’aconseguir un resultat concret: que sigui un reflex el més plural possible i el màxim de divers de la societat catalana que desitja la independència. Això farà que el senyal sigui purament polític, sense cap afegit ni additiu i per això serà molt potent. I per això els efectes que produirà aquest senyal seran sorprenents i profunds a tots nivells i a tots els llocs, a causa del seu format inèdit. I potser encara més per la irreversibilitat d’aquests efectes, que serà el més sorprenent de tot i marcarà un abans i un després.

Evidentment les propietats d’aquesta llista no es limiten a aquest senyal: entre altres conseqüències i efectes, també crearà un marc jurídico-institucional que farà possible un procés autènticament plebiscitari i constituent; també suposarà un cop de puny sobre la taula que trencarà les dinàmiques socio-polítiques perverses en marxa actualment a la península. Això ho analitzaré en posteriors articles.

Aquest senyal que emetrà la llista sense president enviarà un missatge únic: hi ha una majoria real de catalans que vol decidir el seu futur i està decidida a fer-ho. Aquest missatge no s’expressarà només en el discurs explícit en què es concreti la divulgació de la llista sense president, sinó sobretot en els elements implícits que acompanyaran aquest discurs i que seran la base dels relats periodístics que escamparan el senyal i el seu missatge.

I quins són aquests elements implícits? Doncs d’una banda les circumstàncies adverses a la creació de la llista, que són bàsicament els obstacles legals, polítics, mediàtics i de tot tipus que ha posat, està posant i posarà l’administració central de l’estat per impedir que els ciutadans de Catalunya exerceixin el dret a l’autodeterminació; i de l’altra el propi procés de creació de la llista, amb una organització unitària que servirà per convertir unes eleccions normals en un autèntic plebiscit.

Perquè si la unitat aconseguida és genuïna, no hi haurà pràcticament cap possibilitat de mala interpretació, hi haurà moltíssims indicis i missatges secundaris que refrendaran el contingut del discurs explícit i això farà que el missatge arribi pràcticament a tot arreu amb la mateixa potència, nitidesa i precisió. És a dir, serà un únic senyal amb un únic missatge que es rebrà arreu amb el mateix significat i amb les mínimes distorsions. Aquest “arreu” és múltiple: on primer arribarà serà al mateix àmbit de l’independentisme.

El món independentista

Potser això pot semblar irrellevant, perquè és precisament aquest món el que haurà generat la llista. Però no ho és gens, d’irrellevant: l’anhel independentista està molt estès entre bona part de la ciutadania catalana, que s’ha organitzat des de fa anys en grups cívics i polítics que persegueixen aconseguir la independència política del país. I són moltes més les persones no mobilitzades que, ho comparteixin o no obertament amb la gent que els envolta, estan convençudes que aquesta és la millor opció de futur.

Però la diversitat d’opinions sobre com ha de ser aquesta independència i de com s’ha d’aconseguir fa que aquests esforços ciutadans portin constantment a debats entre els mateixos independentistes, debats que sovint degeneren en picabaralles i enfrontaments de grup i personals poc edificants, amb acusacions mútues de voler anar en direcció contrària a la independència. Els problemes de relació i les dificultats per trobar consensos entre Junts pel Sí i la CUP -i a dins de Junts pel Sí també- són només la part més visible d’aquestes dissensions, que estan esteses arreu.

La unitat de l’independentisme aconseguirà aturar aquests debats estèrils i fratricides. I ho farà perquè la llista sense president i, sobretot, el procés per aconseguir-la, llençarà un missatge intern de molta intensitat: hi ha un consens real en uns mínims i val la pena concentrar-s’hi i deixar de banda els motius de dissensió.

Els mons no independentistes a Catalunya

El segon àmbit on arribarà el senyal emès per la llista serà el sobiranisme no independentista. El tercer serà la resta de ciutadans catalans que no són sobiranistes, sigui perquè són indiferents, sigui perquè són conscientment contraris tant a la possibilitat de la independència com a la possibilitat de decidir-ho en un referèndum, és a dir: el gruix de ciutadans catalans que ja els està bé l’estatus polític de Catalunya i no volen que se’n parli més.

A aquests dos mons el senyal es rebrà amb una connotació força destacada, que de fet, serà com una extensió del missatge, o un significat afegit: l’independentisme està madur i preparat per aconseguir els seus objectius. És una connotació que no només es rebrà en aquests dos àmbits, perquè també serà un dels elements inherents del procés de creació de la llista sense president que ajudaran a cohesionar l’independentisme, però serà entre els no independentistes on es percebrà amb més intensitat.

El món sobiranista no independentista previsiblement acceptarà el missatge i aquesta connotació sense excessius problemes. És d’esperar que això mitigui i contribueixi a frenar els enfrontaments i les acusacions que es generen entre els sobiranistes independentistes i els sobiranistes no independentistes, que són encara pitjors que les que hi ha entre independentistes. A més, el missatge serà una interpel·lació directe al sobiranisme no independentista per afegir-se al procés plebiscitari, cosa que ha de facilitar un acostament de posicions.

Però molt previsiblement els contraris tant a l’autodeterminació com a la independència interpretaran el missatge com una amenaça directa. I aquesta faceta d’amenaça no ha de negligir-se ni menysprear-se en cap moment per part dels impulsors de la llista. És a dir: han d’assumir que aquests àmbits ho rebran, ben legítimament, com una amenaça real, agressiva, de fet com un atac directe. Un atac, a més, viscut com a molt injust perquè posarà en qüestió bona part de la base argumental de les seves conviccions polítiques.

Per això el missatge explícit de l’independentisme que acompanyi a la llista no hauria d’implicar cap mena de superioritat moral o de menyspreu que pugui agreujar aquest sentiment d’amenaça. Per aconseguir-ho de la manera més completa possible, l’organització unitària que haurà creat la llista hauria de trobar la manera de desautoritzar sistemàticament els missatges emesos des de l’independentisme que siguin insultants, de mal gust i, en general, que alimentin l’enfrontament amb els no sobiranistes.

La resta d’Espanya

El quart món que rebrà amb especial intensitat el missatge serà ja molt més ampli: la resta de ciutadans espanyols. Aquí el ventall de recepció del missatge serà similar que entre els no independentistes catalans: d’una banda, els ciutadans espanyols que admeten el dret d’autodeterminació per a Catalunya no tindran excessius problemes per acceptar el missatge i assumir-lo, però tota la resta també el rebran com una amenaça. Aquesta lectura, a més, no serà en cap cas implícita, sinó ben explícita, tal com ja passa ara, en què l’independentisme és clarament interpretat d’aquesta manera pels actors polítics, jurídics, econòmics i mediàtics que el combaten aferrissadament des de fa anys.

La recepció per part d’aquest món de l’Espanya antiindependentista serà un dels punts claus del procés. Ara mateix és una incògnita quina pot ser i quines conseqüències pot tenir, tot i que no és gens descabellat que el nivell de percepció d’amenaça porti la situació a moments crítics que no serà fàcil gestionar, però el fet que l’independentisme estigui organitzat de manera unitària serà bàsic per limitar l’abast dels efectes perniciosos d’aquests moments crítics.

 

La Unió Europea

Més enllà d’Espanya, el missatge també es rebrà amb molta intensitat a la Unió Europea, que és el principal àmbit polític supraestatal al qual està associada Espanya. Aquí el missatge es rebrà com una mostra inequívoca de la maduresa i l’abast real del projecte independentista, en el sentit que l’anomenat “problema català” no és una dèria d’un personatge carismàtic concret o d’una o diverses forces polítiques concretes, sinó que és un anhel ciutadà majoritari de debò. Els responsables polítics comunitaris potser no correran a fer el primer pas per a posicionar-se a favor del dret d’autodeterminació de Catalunya, però previsiblement alguns països petits trencaran la neutralitat per donar suport a les aspiracions catalanes de manera explícita i acabaran obrint el meló del debat en el món comunitari.

El món en general

En el sisè nivell queda la resta del món. Tant en el nivell anterior com en aquest l’acció exterior feta per la Generalitat i per l’activitat individual i col·lectiva de tots els catalans repartits pel món haurà preparat el terreny, però no serà fins que es concreti la posada en marxa de la llista sense president que tots aquests àmbits rebran el missatge definitiu: ha arribat el dia que Catalunya com a entitat política vol decidir què vol ser quan sigui gran.

Perquè el missatge no l’emetran només els resultats de les eleccions si guanya: és un missatge que s’anirà difonent en el mateix moment en què sigui públic que hi haurà una llista unitària amb les característiques que té la llista sense president, perquè serà una manera inèdita de dir a tothom, a tothom sense excepció, que alguna cosa s’ha posat en marxa de debò, a pesar de tots els obstacles i totes les dificultats.

Un símbol

La llista sense president, en definitiva, serà un símbol que, per la seva pròpia existència, concentrarà tots els significats explícits i implícits de la situació excepcional que es viu a Catalunya, un símbol que llençarà un missatge polític clar: s’han acabat els discursos i les paraules i ha arribat l’hora de l’acció. En aquell moment els símbols i missatges anteriors llençats al món per l’independentisme, sobretot les mobilitzacions de l’11 de setembre des del 2012 i la consulta del 9-N i, en menor mesura, les eleccions del 27-S, quedaran com a simples avisos previs que el que està passant a Catalunya és autènticament excepcional.

En definitiva, el que emetrà la llista sense president serà un missatge amb ambició ‘universal’ real. Aquesta qualitat del missatge el diferenciarà de la immensa majoria de missatges polítics que s’emeten habitualment, que en últim terme estan pensats i es dirigeixen només a l’electorat d’un partit en concret o a la part de la ciutadania a la que s’aspira a convèncer perquè voti en un sentit o un altre. O a la ciutadania de tot un país, però negligint la lectura que se’n pot fer des de fora. Per això ha de ser tan nítid, per això cal dificultar al màxim les males interpretacions, que n’hi haurà en qualsevol cas, però que, si el missatge és prou clar, tindran molt poc marge.

Un símbol més potent que un referèndum “normal”

Evidentment bona part d’aquests efectes també es produiran si el que es celebra és un referèndum d’autodeterminació legalment organitzat, sigui perquè hi ha acord amb l’administració central de l’estat, sigui perquè s’ha aconseguit bastir una organització pròpia sense que l’administració central gosi intervenir, que també podria arribar a passar. Però en qualsevol d’aquests dos casos el missatge no tindria la intensitat i la nitidesa que aconseguiria la llista sense president, per l’excepcionalitat que representa.

Perquè l’ús d’una llista com aquesta seria una manera inèdita d’arribar a la independència, una via, a més, a mig camí de les tres identificades com a úniques possibles fins ara, que són el referèndum pactat, la dissolució de l’estat o la guerra civil. Això sol ja atrauria l’atenció del món sencer, perquè seria un fet molt noticiable.

Així doncs en cas de victòria, la repercussió en tots els àmbits del missatge llençat per la llista sense president tindria un efecte polític directe com a mínim equivalent al d’un autèntic referèndum d’autodeterminació, efecte que crearia una situació excepcional que permetria una transició realment constituent.

Una transició que, gràcies a les característiques jurídiques de la fórmula, protegirà els drets i els interessos de tots els implicats directament i indirectament en l’organització de les eleccions convertides en autènticament plebiscitàries per la llista sense president, una protecció que no existirà en cas que es faci un referèndum unilateral en base a les noves lleis del Parlament de Catalunya.

Garantirà, en definitiva, que es pugui fer una transició el més ordenada i incruenta possible, concentrant la tensió en un únic punt, i evitant la dispersió d’aquesta tensió arreu, amb els riscos de conflictivitat que això comportaria. I aquí el terme “conflictivitat” és, es clar, un eufemisme.

Josep Maria Camps

@jmcampsc

4 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A GARANTIA DE TRANSICIÓ

2 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A GEST DE GENEROSITAT

SSATcismogenesi

Ara que es parla amb tant d’entusiasme del referèndum vinculant i/o unilateral que es vol fer el 2017, n’hi ha uns quants que no ho acabem de veure clar.

Jo en sóc un, ho reconec. Les meves reticències estan motivades pels obstacles fàctics que les institucions espanyoles poden activar per impedir-lo, per activa o per passiva, llegeixi’s accions judicials a tots els nivells, impediments per aconseguir el cens i per utilitzar col·legis electorals, pressió als funcionaris encarregats dels processos electorals, etc, etc, etc.

Potser m’equivoco i la “desconnexió” serà de debò efectiva d’aquí a un any, però a pesar d’això encara em sedueix una idea boja que se li va acudir a algú ara fa poc més d’un any, la #LlistaSensePresident, que a parer meu pot neutralitzar tots aquests obstacles fàctics.

Però què és aquesta llista? Doncs una candidatura unitària que es presentaria a unes eleccions autonòmiques catalanes concentrant a tots els partidaris del sí a la independència, tant ciutadans com entitats. I també els partits polítics, que renunciarien a presentar candidatures.

A diferència de Junts pel Sí, en aquesta llista no hi hauria polítics en actiu sinó únicament persones amb prestigi social. Una altra diferència fonamental, bàsica, és que si aconseguís la majoria absoluta no escolliria president de la Generalitat, sinó que hi renunciaria i això forçaria unes noves eleccions.

En cas de victòria, per tant, posaria en marxa un cicle electoral doble que convertiria la primera cita en un referèndum unilateral i la segona en unes eleccions constituents, ja amb polítics en actiu i amb tots els partits presentant-s’hi amb les pròpies sigles i els seus programes electorals.

Tot això en el marc de la legislació vigent, sense necessitat d’enfrontament legal, ni posar en risc jurídic els funcionaris ni de bastir una organització electoral paral·lela ni res de tot això.

Evidentment no seria un referèndum “legalment” vàlid, perquè es faria dins d’una legislació que se suposa que no permet fer-ne, però sí que seria POLÍTICAMENT VÀLID, fins i tot més que un referèndum “normal” d’autodeterminació, pels motius que exposo en aquests articles.

Doncs això, que potser tot anirà com diuen els optimistes i no caldrà posar en marxa aquesta idea, però per si de cas, he decidit desenvolupar-la i mantenir-la viva i convenientment argumentada, per si en algun moment cal recuperar-la.

En aquest enllaç podeu trobar més detalls sobre aquesta proposta i sobre com es va gestar:

http://bit.ly/2cd1tzD

1 – UNITAT

2 – GENEROSITAT

L’aspecte més problemàtic de la llista sense president és, evidentment, el risc que perdi, és a dir, que no aconsegueixi la majoria absoluta de diputats i, sobretot, de vots i que, per tant, no es pugui aplicar l’esquema revolucionari i transgressor que la motiva. Això, implicaria, per tant, que la legislatura que es generaria seria “normal”, és a dir, autonòmica, d’acord amb l’esquema polític i institucional actualment establert.

Evidentment el ‘referèndum Puigdemont’ també pot perdre, però en el cas de la llista sense president l’escenari que en sortiria seria diferent i força incert, sobretot si les forces ni clarament unionistes ni independentistes s’haguessin presentat i tinguessin un paper clau a l’hora d’establir majories al Parlament. A més, els diputats de la llista no serien polítics en actiu, i per tant, es podria pensar que no tindrien prou experiència ni prou bagatge com per assumir el repte d’una hipotètica legislatura “normal” de quatre anys.

A pesar de tot, i fins i tot en el pitjor dels casos, el què passaria és que hi hauria un Parlament escollit pels ciutadans i amb un encàrrec clar: la gestió de la cosa pública a Catalunya. Per tant, no seria una catàstrofe, sinó simplement la constatació que no hi ha una majoria de ciutadans que aposti de debò per la independència política de Catalunya, i això sol ja seria un resultat bo, perquè hauria estat clarament democràtic i autènticament plebiscitari.

Evidentment no és un risc menor, però és i ha de ser assumible, perquè en això precisament consisteix la democràcia: les decisions que afecten a tothom les prenen la majoria dels ciutadans que voten. Però també cal assumir aquest risc per una altra raó gairebé tant important com aquesta: perquè el propòsit de la llista, que és el propòsit de la gran majoria de ciutadans catalans, els  que desitgen exercir el dret d’autodeterminació, és fer una cosa d’una transcendència enorme, autènticament històrica: decidir el futur polític del país. És una quimera i una frivolitat pensar que es pot fer un pas com aquest sense prendre riscos, i si cal fer la llista sense president voldrà dir que els obstacles hauran impossibilitat el “referèndum Puigdemont”.

Però a més de riscos, la llista sense president comporta també sacrificis, perquè exigeix un “pas al costat” dels partits polítics independentistes i de tots els polítics en actiu que hi treballen. A més, seria desitjable que aquest pas al costat també el fessin les forces sobiranistes no independentistes, per les raons exposades en el primer article d’aquesta sèrie: http://bit.ly/2cNkoRk. És cert que és un pas al costat temporal, i que, a més, en cas de victòria tots els càrrecs polítics del govern seguiran als seus llocs en funcions fins després de les segones eleccions. Però no deixa de ser un sacrifici, perquè se’ls demana que deixin, durant sis mesos, i potser fins i tot durant 4 anys si la llista perd, el protagonisme institucional i social que habitualment tenen, per cedir-lo a una llista unitària i, en últim terme, a la ciutadania.

I perquè és necessari aquest ‘pas al costat’ col·lectiu i massiu? Doncs perquè la gran protagonista d’una ocasió tan excepcional com aquesta és la ciutadania i això ha de quedar més que clar. Una llista amb participació de polítics sempre generaria dubtes i debilitats argumentals que posarien en qüestió tot l’esforç fet. De fet, aquest va ser el principal problema de Junts pel Sí i molt probablement per això fa un any, el 27S, no va rebre el suport esperat pels seus impulsors.

És a dir, els partits polítics són imprescindibles en una situació política normal, perquè són els instruments que permeten fer efectiu el concepte de democràcia. Però davant d’una situació excepcional com la que planteja l’anhel d’autodeterminació de la majoria de ciutadans catalans i els obstacles que està posant l’administració central perquè es porti a terme aquest anhel, el 27S les dinàmiques dialèctiques del joc polític convencional entre els partits per aconseguir el suport dels ciutadans en tant que votants van amagar l’excepcionalitat de la situació i va diluir la intenció plebiscitària de Junts pel Sí.

L’absència dels partits polítics i dels seus representants reforçarà aquesta excepcionalitat i donarà a la llista la significació de la transcendència que l’ocasió reclama. I reforçarà el paper dels ciutadans en tant que ciutadans, perquè mitigarà el tractament merament com a votants que tenen els processos electorals convencionals. Això reduirà el pes de les dinàmiques de màrqueting que té aquest joc polític convencional, en el qual els partits semblen apropiar-se dels ciutadans que els voten com si fossin seus. Els ciutadans mai no són de cap partit polític, però encara ho seran menys davant de l’escenari creat per la llista sense president, que els preguntarà únicament si volen que Catalunya sigui un país políticament independent.

Per tot això, per aquests riscos i aquests sacrificis que comporta, la llista sense president exigeix molta generositat. Generositat dels polítics per fer aquest sacrifici cedint el protagonisme de manera clara a la ciutadania, representada en les persones que formaran part de la llista. I generositat de tothom per entendre que es tracta d’un repte col·lectiu que implica a a la immensa majoria de la ciutadania catalana i que per afrontar-lo cal deixar de banda tots els conflictes secundaris que amaguen i ofeguen la intenció última d’aquest repte.

Un cop assumits els riscos i els sacrificis, concretada la generositat que exigeix i aconseguida la unitat, la llista sense president només comporta avantatges. El primer d’aquests avantatges, i un dels més importants, és que permetrà llençar un missatge, un senyal clar i diàfan arreu. Un missatge que, per la intensitat de l’aposta que implica, provocarà una commoció política a Catalunya, a Espanya, a Europa i al món sencer.

Josep Maria Camps

@jmcampsc

3 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A MISSATGE AL MÓN

4 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A GARANTIA DE TRANSICIÓ

 

1 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A EXPRESSIÓ D’UNITAT

cismogenesi

Ara que es parla amb tant d’entusiasme del referèndum vinculant i/o unilateral que es vol fer el 2017, n’hi ha uns quants que no ho acabem de veure clar.

Jo en sóc un, ho reconec. Les meves reticències estan motivades pels obstacles fàctics que les institucions espanyoles poden activar per impedir-lo, per activa o per passiva, llegeixi’s accions judicials a tots els nivells, impediments per aconseguir el cens i per utilitzar col·legis electorals, pressió als funcionaris encarregats dels processos electorals, etc, etc, etc.

Potser m’equivoco i la “desconnexió” serà de debò efectiva d’aquí a un any, però a pesar d’això encara em sedueix una idea boja que se li va acudir a algú ara fa poc més d’un any, la #LlistaSensePresident, que a parer meu pot neutralitzar tots aquests obstacles fàctics.

Però què és aquesta llista? Doncs una candidatura unitària que es presentaria a unes eleccions autonòmiques catalanes concentrant a tots els partidaris del sí a la independència, tant ciutadans com entitats. I també els partits polítics, que renunciarien a presentar candidatures.

A diferència de Junts pel Sí, en aquesta llista no hi hauria polítics en actiu sinó únicament persones amb prestigi social. Una altra diferència fonamental, bàsica, és que si aconseguís la majoria absoluta no escolliria president de la Generalitat, sinó que hi renunciaria i això forçaria unes noves eleccions.

En cas de victòria, per tant, posaria en marxa un cicle electoral doble que convertiria la primera cita en un referèndum unilateral i la segona en unes eleccions constituents, ja amb polítics en actiu i amb tots els partits presentant-s’hi amb les pròpies sigles i els seus programes electorals.

Tot això en el marc de la legislació vigent, sense necessitat d’enfrontament legal, ni posar en risc jurídic els funcionaris ni de bastir una organització electoral paral·lela ni res de tot això.

Evidentment no seria un referèndum “legalment” vàlid, perquè es faria dins d’una legislació que se suposa que no permet fer-ne, però sí que seria POLÍTICAMENT VÀLID, fins i tot més que un referèndum “normal” d’autodeterminació, pels motius que exposo en aquests articles.

Doncs això, que potser tot anirà com diuen els optimistes i no caldrà posar en marxa aquesta idea, però per si de cas, he decidit desenvolupar-la i mantenir-la viva i convenientment argumentada, per si en algun moment cal recuperar-la.

En aquest enllaç podeu trobar més detalls sobre aquesta proposta i sobre com es va gestar:

http://bit.ly/2cd1tzD

 

1 – UNITAT

Però quina unitat és aquesta? Doncs unitat en un sentit molt ampli: la de tots els partits polítics i també de totes les entitats i tots els ciutadans que volen que Catalunya sigui un estat independent. I anant encara més enllà: en la recerca d’aquesta unitat s’ha de buscar la complicitat i la col·laboració d’aquells que tot i no voler la independència, creuen que el futur del país l’han de decidir els ciutadans.

I perquè cal unitat? Doncs perquè les dificultats per poder exercir el dret a l’autodeterminació no desapareixeran d’un dia per l’altre, per exemple, per poder fer un referèndum unilateral organitzat per la Generalitat. De fet, no desapareixeran fins que estigui clar de manera diàfana que la voluntat de la gran majoria dels catalans està per sobre de totes les dificultats que pugui trobar. Però això s’ha de provar i mostrar, expressar unitat és la millor manera de fer-ho.

Però en aquests moments no n’hi ha, d’unitat. Fora del mínim consens sobre la voluntat d’aconseguir la independència de Catalunya, entre els partidaris hi ha grans diferències sobre com s’ha de concretar aquesta independència i en què ha de consistir. I anant més lluny, hi ha diferències potser encara més grans sobre com arribar-hi. I aquestes diferències existeixen entre les entitats polítiques i cíviques més o menys organitzades que afirmen que treballen per aconseguir-ho, però també entre els diferents grups de ciutadans que donen suport a aquestes entitats, i també entre els ciutadans mateixos.

La “llista sense president” serà un punt de trobada per totes aquestes postures ara mateix divergents. Un punt de trobada que generarà consens entorn allò que els uneix a tots, per sobre dels motius de divergència: el desig d’aconseguir que Catalunya sigui un estat políticament independent. Pot semblar innocent dit així, però només cal reflexionar una mica per veure que únicament situant-se allà on hi ha consens serà possible avançar en aquest propòsit, fer-lo anar més enllà de la situació en què està en el moment actual. I això només es pot aconseguir definint amb claredat aquest consens i posar-lo pel damunt de qualsevol altra consideració.

Així la gent anirà a votar a unes eleccions que formalment seran unes autonòmiques però, per obra i gràcia de la unitat expressada i concentrada en la “llista sense president”, els resultats només podran tenir una única lectura política possible: a favor o en contra de la independència. Arribats a aquest punt molta gent pot dir que això ja es va fer el 27S, amb Junts pel Sí. Però no és cert, i no cal esforçar-se gaire per adonar-se’n: el 27S hi va haver una llista amb aparença de voluntat unitària, sí, però que no va arribar a ser autènticament unitària, perquè van quedar-ne fora molta gent i moltes entitats que també estaven fent una aposta clara per la independència.

A més, hi havia un lideratge polític clar amb una lectura partidista també clara, i això l’obligava a arrossegar un pes que diluïa el caràcter plebiscitari de la llista. Sense tenir en compte que deixava de banda les forces polítiques i tota la gent que també creu que l’única solució és un referèndum però que no aposta per la independència. I no ens enganyem: si es vol un plebiscit de debò cal tenir aquesta gent en compte. Gosaria fins i tot afirmar que el gruix de dificultats internes actuals de l’independentisme polític per tirar endavant aquest projecte surten pràcticament en la seva totalitat dels problemes generats pel plantejament amb què va encarar el 27S.

En definitiva, la “llista sense president” aprofitarà el marc legal actual per donar validesa política a un autèntic RUA, és a dir: un Referèndum Unilateral d’Autodeterminació. Sí, d’autodeterminació, perquè una llista independentista com aquesta, si vol esmenar els errors del 27S, i lligant amb el que acabo de dir, ha d’aspirar encara a més: ha de fer una crida a aquelles forces polítiques i cíviques i aquells ciutadans que, a pesar que no desitgen que Catalunya sigui un país políticament independent, sí que volen que això no vingui donat per un marc jurídico-polític espanyol rígid sinó que sigui una decisió que prenguin els ciutadans de Catalunya. Per això el concepte central no pot ser la independència, és a dir, el resultat desitjat per una part dels ciutadans sobiranistes, sigui aquesta part majoritària o no, sinó que ha de ser l’autodeterminació, que és la que aplega a l’autèntica majoria de ciutadans.

Així el famós 80% de la societat catalana que es considera que vol que es faci un referèndum d’autodeterminació quedaria inclòs en el projecte. Però això que, dit així, sembla tant maco, té difícil solució en el marc polític que crearà la “llista sense president”. I això és així perquè el resultat del sí serà clar i diàfan, però no ho serà el del no. Només ho seria si al davant només hi hagués una altra llista unitària que s’hagués concentrat, únicament, en promoure el no. I això molt difícilment passarà, perquè les forces polítiques que combaten el sobiranisme i l’ànsia d’autodeterminació actuaran amb la lògica habitual d’unes eleccions autonòmiques i difícilment renunciaran a presentar candidatures pròpies.

Això deixaria a les forces polítiques sobiranistes no independentistes en una situació ambigua, en terra de ningú entre aquestes dues dinàmiques. Un opció desitjable seria que renunciessin a presentar candidatures i llencessin un missatge sobiranista, és a dir, que animessin als ciutadans que els donen suport a votar en funció de les seves preferències. Això reforçaria encara més el caràcter autènticament plebiscitari d’aquestes eleccions, de manera que els vots que rebessin les candidatures dels partits antisobiranistes tindrien, sumats, una lectura clarament de no al referèndum.

Però això molt possiblement és una opció que, per molt motius, no es podrien permetre. En tot cas, caldria trobar una fórmula que permetés que la unitat no es quedés només en els partidaris de la independència sinó que englobés, també, els sobiranistes no independentistes.

Josep Maria Camps

@jmcampsc

2 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A GEST DE GENEROSITAT

3 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A MISSATGE AL MÓN

4 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A GARANTIA DE TRANSICIÓ

El RUI és tornar a “posar les urnes”

Al “Polònia” de l’època vam poder veure en Junqueras versió nen plorant i revolcant-se per terra tot reclamant “Jo vull l’altre!”, mentre la mama Marta (Rovira) li deia i repetia, esforçant-se per fer-se entendre, que el 9N (versió 2014) era l’únic(a) referèndum(consulta) possible.

Llavors del 9N en van dir “posar les urnes”. Tant l’Artur Mas com la Carme Forcadell pre presidenta del Parlament, i també molts altres, es van omplir la boca amb aquestes paraules. I aquesta fórmula, “posar les urnes” encara se sent de vegades en boca de gent aparentment seriosa. Em sap greu i no voldria ofendre ningú, però no puc evitar-ho: quan la sento m’imagino una mena de lloca compulsiva arrambant el cul a terra a cada pas i “posant”, amb desfici, urnes com qui pon ous.

No estic dient que el 9N no tingués la seva importància: la va tenir, i ho ha reconegut tothom, fins i tot els que més s’havien esforçat per deslegitimar-lo, vegi’s sinó els càrrecs contra Artur Mas i els seus consellers per organitzar-lo, o l’increment en la guerra bruta aquells dies i que s’ha anat desvelant en els seus detalls més sòrdids i patètics els últims mesos. Però només va ser una mobilització més del sobiranisme català, espectacular, nova, agosarada i significativa, això sí, però lluny de la consulta o referèndum que hi havia la intenció de fer.

Llavors, un cop fet el 9-N versió 2014, que es podria definir com una derrota victoriosa -el referèndum que no es va poder fer, però que es va poder escenificar- l’independentisme, si volia anar a algun lloc, havia d’anar més lluny, i fer-ho ràpid. I la realitat va anar en direcció contrària: van ser mesos i mesos de desconfiances, d’anuncis a bombo i plateret, d’estira i arronsa, d’acusacions i retrets mutus, etc, etc, etc. I només quan s’anava acostant la data del 27S i, sobretot, quan van irrompre els comuns per les municipals, menjant-se bona part del territori simbòlic que l’independentisme havia monopolitzat fins llavors, els seus prohoms van veure clar que havien de fer alguna cosa.

I ho van fer, i aquest procés, “celebrat” el juliol del 2015, va ser força interessant i, en cert sentit, realment “constituent”. En Roger Palà, a Crític, en va fer un parell d’articles força exhaustius. En el primer va detallar la proposta més interessant que es va posar sobre la taula de “negociacions”: la “llista sense president”. Plantejada primer com una llista sense polítics, va passar a reformular-se com a una llista única independentista, que no escolliria president de la Generalitat si guanyava per majoria absoluta, de manera que el Parlament es dissoldria automàticament i caldria anar a unes noves eleccions.

Aquesta idea revolucionària convertia el 27S, de facto, en un autèntic RUI -recordem què vol dir: Referèndum Unilateral d’Independència-, perquè, sota l’aparença d’unes eleccions autonòmiques més, agrupava en una sola candidatura a tot l’espectre independentista, de manera que llençava un missatge clar i diàfan a la ciutadania i a tothom: voteu aquesta llista, i estareu dient sí a la independència i prou, sense cap possibilitat d’interpretació ni lectura diferent possible. I com que si guanyava per majoria absoluta, no s’escolliria president, es donava pas automàticament a unes noves eleccions parlamentàries, a les quals ja cadascú es podria presentar amb el seu propi programa i que podrien ser, des d’un punt de vista polític, plenament constituents.

I tot això dins del marc jurídico-polític vigent, sense forçar gens ni mica la legalitat, ni haver-se d’inventar organitzacions paral·leles ni improvisar censos ni mandangues de cap tipus. En definitiva, una genialitat de primer ordre, parida a més de manera col·lectiva pels que van participar en aquelles trobades, tant de CDC, ERC i CUP com els impulsors de les anomenades entitats sobiranistes.

Bé, el cert és que allò no va arribar a bon port, no està massa clar perquè, tot i que s’ha atribuït la responsabilitat directament a l’Artur Mas i el seu entorn, en això és imprescindible acudir al segon article d’en Palà, perquè gairebé no se’n va parlar públicament. La resta és ben sabuda: la formació de Junts pel Sí, la victòria pírrica del 27S, el procés de negociacions posterior, amb la CUP de pepit grill, el nou 9N versió 2015, la retirada d’en Mas, l’adveniment d’en Puigdemont, etc, etc, etc.

I han tornat a passar els mesos amb desconfiances, anuncis a bombo i plateret, estira i arronsa, acusacions i retrets mutus, etc, etc, etc. I hores d’ara encara hi som. I el problema segueix sent el mateix: què fer a continuació. Hi ha un govern que afirma, convençut, que està treballant per la cosa i que ho té tot pensat, hi ha una oposició independentista que no se’n refia i va exigint proves d’autenticitat periòdicament i que s’avanci en la ruptura, i hi ha una oposició no ben definida que es veu obligada, a cop de twitter i d’altres armes, a definir-se en algun sentit. A banda, es clar, de l’oposició ben definida que ho rebutja tot sense matisos, lògicament.

I en aquest “debat” s’ha donat vida a un concepte: el RUI. I se n’ha parlat molt, del dret i del revés, i n’han parlat uns i altres, a favor, en contra, amb mitges tintes, amb tots els matisos possibles. Però, sorprenentment, tot això s’ha fet sense fer pràcticament cap esforç per definir-lo ni analitzar com es pot fer, ni quines possibilitats reals d’èxit pot tenir, ni quins mecanismes o “astúcies” es poden posar en pràctica per fer-lo i per evitar que una intenció tan lloable es torni a convertir en una consulta tipus 9N versió 2.0, donats els múltiples obstacles jurídics i fàctics existents. O almenys, ignorant de mi, no he sabut trobar això en el debat públic, que em corregeixi qui pugui.

Mentrestant, tothom hi va dient la seva, i va traient idees noves i no tant noves dels respectius barrets, com ara ha fet en Jaume Asens, proposant dues urnes el mateix dia i a la mateixa taula, una pel referèndum i l’altra per les eleccions constituents. I tothom sense donar massa detalls, en molts casos, cap ni un. I l’oposició oposició, rient i rient de l’espectacle. I els que estem al mig, sense tenir partit pres de manera clara -aquí el meu posicionament político-filosòfic al respecte, per si a algú li interessa o té curiositat-, intentant situar-nos per veure si quan es parla del RUI es parla de debò o es parla per parlar, és a dir, si només són expressions pures del tipus “eh! que estic aquí!”.

Jo, ho confesso, en els termes que se’n parla, el RUI em torna a recordar la gallina lloca que pon ous amb desfici. I molt al contrari, la proposta de la llista sense president la continuo considerant una molt bona idea, a pesar que es descartés en el seu moment. I no crec que m’agradi només per pura estètica -que també-, sinó sobretot per la capacitat que li veig de forçar que es passi pàgina -o pantalla, que se n’hi diu ara- de debò i d’una vegada, i sortir d’aquest cercle viciós en què estem tots plegats ara a Catalunya -i a Espanya, perquè aquesta qüestió no deixa de ser un dels principals motius, sinó el principal, del bloqueig polític actual, aquí el meu parer sobre això-. En tot cas em sembla que és una idea que pertany al tipus de les que fan canviar les coses de debò.

Per qui no s’ho imagini, i amb el risc de reiterar-me excessivament, exposo el què em suggereix a mi: una llista única que agrupi els partits declarament independentistes i que estigui composada, de debò, per persones sense connexió directa amb la política actual, forçaria que la campanya es centrés, únicament, en el sí o el no a la independència, sense cap mena de matís afegit. Això ho reforçaria el fet que tingui previst, ja d’entrada, no escollir president si aconsegueix la majoria absoluta, que és el punt clau que convertiria unes eleccions autonòmiques en un RUI, però un RUI plenament legal -amb la legalitat vigent, s’entén- i, per tant, factible de debò.

I això perquè? Doncs perquè jurídicament les eleccions serien unes autonòmiques absolutament normals, no hi hauria cap argument, ni el més remot, per actuar-hi en contra. L’únic punt atacable seria la candidatura en sí, en la qual no hi haurien polítics de partit, només representants de la ‘societat civil’ amb prestigi i projecció pública, però que comptaria amb el suport dels partits independentistes. En definitiva, i manllevant l’expressió d’en Jaume Asens a l’entrevista que li ha fet el mateix Roger Palà a Crític, un autèntic cop de puny de l’independentisme català a sobre de la taula d’Espanya.

Previsiblement, l’alarma que això provocaria a tots els nivells de l’aparell institucional de l’estat espanyol posaria en marxa una recerca a la desesperada de fórmules jurídiques per anul·lar, sinó les eleccions, sí la candidatura en sí. I no és descartable que les trobessin o fabriquessin, que ve a ser el mateix: a algun text legal com la llei de partits o potser fins i tot a la mateixa Constitució, segur que hi trobarien algun paràgraf o frase o expressió aplicable, però portar-ho endavant des d’un punt de vista jurídico-polític obligaria a forçar el dret d’una manera tan evident que totes les costures començarien a saltar: les jurídiques, però sobretot les polítiques, i també les socials.

A partir d’aquí es poden fer moltes especulacions de per on podria anar la cosa: si es podrien celebrar efectivament aquelles eleccions amb la candidatura unitària presentant-s’hi, de si la guanyaria per una majoria absoluta prou contundent, de si seria una majoria absoluta justeta, o si només per majoria simple, i quines conseqüències podria tenir cadascun d’aquests supòsits. O si, al contrari, la llista fos il·legalitzada i s’acabessin fent les eleccions però amb l’independentisme promovent l’abstenció i valorant-la després com a vots efectius propis, mentre es mantindria una batalla jurídico-mediàtica per denunciar-ho. O si, amb una mobilització prou contundent al carrer i a tot arreu provocant una mena de rebel·lió, l’administració central intervingués anul·lant les eleccions i l’autonomia, i entrant en un nou nivell possiblement més perillós… aquí, la imaginació al poder.

En tot cas, tant si les institucions de l’administració central decidissin intervenir com si no, les coses haurien canviat, i força. No entraré a valorar si tot això podria haver passat fa un any, i ara ja hi hauria un Parlament “constituent” i s’estaria negociant de debò un nou “encaix” de Catalunya a Espanya i a Europa, amb la independència o amb algun federalisme més o menys simètric i assimètric com a base teòrica, o qualsevol altre tipus d’estatut especial o el què sigui, però el que sí que és cert és que hauríem abandonat aquesta fase del procés, el “processisme”, i estaríem en una etapa més real, amb canvis i evolució política de debò.

Josep Maria Camps

jmcampsc@gmail.com@jmcampsc

2 de setembre de 2016

EL CENTRE DE LA “CASTA” ÉS UNA “TRIBU”?

Fa tres anys, quan encara no es parlava de “casta”, vaig escriure aquest text. Les eleccions del 20D poden ser l’inici del final del domini abassegador que té aquesta tribu en la política espanyola, però també poden refermar-lo. En aquest cas, serà gairebé segura l’anomenada “desconnexió” de Catalunya, perquè facin el què facin els representants polítics catalans, els catalans en general aniran aprofundint en aquesta “desconnexió” i l’única solució possible serà la independència. En cas contrari, potser el projecte independentista té els dies comptats, que és el que temen alguns dels més destacats independentistes, aquí el meu anàlisi concret sobre això: LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA ÉS UN PROJECTE ESPANYOL? http://bit.ly/1ilroGH

 

LA TRIBU

Els màxims dirigents d’Espanya –és a dir, principalment càrrecs polítics i membres de consells d’administració de grans empreses i bancs- conformen un grup social relativament compacte i establert bàsicament a Madrid, tinguin l’orígen a Madrid mateix o a altres llocs d’Espanya.  Aquest grup té un codi de comportaments, valors, rituals i hàbits prou definit i un gruix de relacions entre els seus membres d’una naturalesa tal com per poder ser considerat un grup homogeni, una mena de tribu, en el sentit que dóna la sociologia comparada a aquest terme, és a dir, un grup d’humans relacionats entre ells en molts nivells –territorials, econòmics, de parentiu, d’amistat, etc- i cohesionats al voltant d’una cosmovisió i uns interessos comuns.

No són un grup de famílies, no són un grup excessivament definit, és possible que ni tan sols els seus membres siguin plenament conscients de la seva pertenença a aquest grup, ni tan sols de l’existència mateixa del grup –molts dels elements del codi són implícits, inconscients-,  però la dinàmica diària i continuada de les relacions entre els seus membres, els procediments de selecció dels integrants i els seus interessos acumulats, han portat a la conformació d’aquest grup social.

Les vies d’accés són diverses, però les principals són –combinades o per separat-: aconseguir una plaça d’alt funcionari de l’estat; formar part dels cercles de relació de membres del grup –familiars, d’amistat, etc-; i/o fer-se militant d’un dels dos grans partits polítics espanyols –o, en el seu defecte, i com a estratègia alternativa, tenir relacions estretes amb membres destacats d’aquests-. A partir d’aquí s’escullen entre ells, es relacionen entre ells, es casen entre ells, fan negocis entre ells, etc, amb una solució de continuitat que barreja i confon els diferents àmbits –social, laboral, econòmic, personal, emocional, etc-.  Al llarg dels anys el grup s’ha anat cohesionant cada vegada més entorn d’ell mateix, i ha anat creant un caldo de cultiu que centrifuga les actituds percebudes com a alienes, mentre promociona les percebudes com a pròpies, de manera que la seva diversitat i pluralitat s’ha anat empobrint.

Així, els membres d’aquesta tribu ocupen i es reparteixen de manera fluïda i continuada els principals llocs de decisió de l’administració pública de l’estat i de les principals empreses d’àmbit espanyol, moltes d’elles procedents d’antics monopolis estatals.  És destacable la fluidesa amb què passen del sector públic al privat, dels llocs de gestió política dels ministeris i les empreses públiques als consells d’administració de les grans empreses privades o privatitzades i de les entitats financeres.

S’ha dit que si s’aconseguís dificultar que els alts funcionaris de l’estat facin servir la seva plaça com a plataforma segura des de la qual fer carrera política i/o empresarial –i evitar que els sigui fàcil tornar-hi en qualsevol moment, com a refugi en els “mals moments” en què no tenen cap càrrec públic o privat-, es podrien solucionar bona part dels problemes que provoca aquesta endogàmia entre els sectors públic i privat: formació deficient i perfil baix dels membres de la tribu, degut a que el bon nivell de formació, l’excel·lència, l’actitud emprenedora i innovadora, els mèrits personals o professionals, no estan entre els criteris principals de selecció ni de promoció; la coincidència d’interessos i punts de vista –degut als lligams personals i emocionals que hi ha entre ells- dels responsables de institucions que, sobre el paper, han de tenir interessos i funcions contraposades i complementàries –sector públic i sector privat, per exemple-; el bloqueig de la promoció dins l’administració pública i el desinterès consegüent per part de la resta de funcionaris per fer-hi carrera; etc.

Però el cert és que aquest s’ha convertit en un problema secundari, un problema, per cert, provocat, precisament, pel que ja és el problema principal: la forta implantació d’aquesta tribu en la centralitat de la vida sociopolítica del país, de manera que actua com una mena de partit únic.  El monopoli que tenen de l’alt funcionariat i la regulació que el permet i facilita és, precisament, la prova que els membres de la tribu han aconseguit fer coincidir els seus interessos -col·lectius, de grup, però també individuals- amb els de les institucions de l’estat i, per extensió, del país mateix.

Tot això fa extremadament difícil canviar les dinàmiques perverses que genera la seva preeminència, i intentar desactivar-la a través de mesures que combatin el monopoli abans esmentat s’ha convertit en un impossible, perquè són els membres de la tribu els que haurien de decidir i implementar els canvis necessaris. És a dir, haurien d’actuar contra els seus propis interessos.  És aquesta tribu la que ens ha dut a l’actual crisi del deute, la que en el seu moment es va entusiasmar, es va emborratxar de diners, de crèdit i de projectes de futur faraònics, la que va embarcar la societat espanyola en una aventura impossible, i la que després no va saber veure a temps on ens estava portant l’aventura, ni tampoc no ha sabut ni reaccionar a temps, ni tampoc fer-se responsable de la catàstrofe.

Aparentment, doncs, no hi ha sortida possible a aquesta situació. O almenys, no sembla que n’hi pugui haver en situació normal, i que caldrà una situació excepcional, històrica, perquè perdi el seu lloc privilegiat. Potser aquesta situació ja ha arribat, i l’actual crisi econòmica, que està evidenciant que la tribu no sap trobar-hi solucions, serà la que la desplaçara de la seva centralitat. Però és molt possible que, per aquest camí, no sigui un procés ràpid ni fàcil, que la seva resistència al canvi agreugi molt la situació, i el desplaçament es faci a base de molt més patiment dels ciutadans.

El problema principal, però, no és l’existència de la tribu en sí, sinó la força amb què està situada en la centralitat del país, força que impedeix la participació en igualtat de condicions de la resta de participants de la vida sociopolítica: el gruix d’empresaris i polítics que no són dins la tribu, l’anomenada “societat civil” en la seva definició més ampla, etc…  És a dir, les institucions i actors que, de manera diària posen en funcionament interessos i valors propis, i que amb aquesta aportació produeixen l’enriquiment i la diversificació de punts de vista sobre els problemes socio-polítics.  Aquesta participació, compartint la centralitat, reforçaria la separació –el funcionament per separat, amb agendes, interessos i valors propis i clarament diferenciats- dels diferents àmbits de decisió que ara controla i unifica la tribu, separació necessària per garantir un funcionament obert del sistema i amb capacitat d’adaptació als canvis socio-econòmics.

Es pot plantejar una hipòtesi de possible solució no traumàtica: la simple conceptualització pública d’aquesta tribu i del poder que té, amb una definició el més clara i acurada possible, i el debat públic posterior que es generi, ha de ser la primera pedra per a la solució del problema.  Perquè, com deia abans, ara mateix ni els mateixos integrants de la tribu són conscients de l’abast del seu poder.  És a dir, creuen que la tribu no són ells, sinó que és tot Espanya, i creuen estar lluitant pels interessos de tots els espanyols. Com que el grup no està formalment constituït ni conceptualitzat, cada membre només té consciència del seu entorn immediat de relacions, i difícilment és conscient de l’abast de la seva extensió i poder.  L’exposició pública de la seva condició, feta de manera respectuosa i constructiva ha d’obrir els ulls tant d’ells mateixos com de la resta de la societat, i aquesta ha de pressionar perquè el seu poder es redueixi.  Per aquesta via la solució seria menys traumàtica que les altres possibles, que de fet es redueixen a una: el trencament dramàtic i violent de la cohesió social que encara hi ha al país.

Octubre 2012

Josep Maria Camps

jmcampsc@gmail.com

POTSER LA DEMOCRÀCIA TAMBÉ ÉS UNA UTOPIA?

Si volgués parlar només dels esdeveniments d’aquests dies a Catalunya, amb dues forces polítiques -que de fet, són tres, CDC, ERC i CUP- molt allunyades per molts motius, però condemnades a entendre’s, titularia aquest text: EL REI ARTUR NO VOL ABDICAR. Seria un títol provocador, potser fins i tot tendenciós, tot i que resumiria força bé el que, a parer meu, està passant a la política catalana actual. Però el que m’interessa més és analitzar la naturalesa de les diferències que separen els projectes polítics d’aquestes forces, perquè les trobo molt significatives.

Descartat el primer títol, vaig anar a petar a aquest altre: “POLÍTIC”, L’ADJECTIU QUE ES VA SUBSTANTIVAR. Us explicaré el perquè: és un terme que fem servir molt sovint, d’una manera mecànica i amb unes connotacions tan fortes, la majoria negatives, que gairebé ja no parem esment en la paraula en sí. Jo ho vaig fer, i em vaig adonar que no és el que sembla, un substantiu, sinó que és un adjectiu substantivat, i que, per tant, en origen devia acompanyar algun altre substantiu. Aquest substantiu, com que se suposa que vivim en una democràcia, devia ser “representant“.

Això em va portar a una reflexió que, aparentment, semblava banal: un substantiu denota una cosa substancial, en aquest cas, una persona -el “representant”- però un adjectiu és un qualificatiu, denota una qualitat -“polític”-. I aquesta qualitat, quan desplaça i acaba substituint el substantiu, es converteix en substància. Pensat això, em vaig adonar que si això és el que passa a nivell lingüístic, potser també passa a nivell real, i per això ja no tenim un representant, sinó que tenim un POLÍTIC, així, a seques i en majúscules.

Després vaig fer una associació d’idees: potser aquest era un fenomen anàleg a la SACRALITZACIÓ, que és el que passa quan un símbol deixa de ser-ho per convertir-se en un sagrament, és a dir, en una realitat, o almenys percebuda com a tal. Sacralització, per exemple, és el que passa quan l’hòstia que simbolitza el cos de Jesús es converteix, per als catòlics practicants, en el cos de Crist de debò. Cosa que, per cert, els converteix en caníbals quan se la mengen. És a dir, que pels altres potser és canibalisme simbòlic, però per a ells, si realment s’ho creuen, és canibalisme i punt.

I així vaig arribar a aquesta conclusió: una sacralització similar la perpetrem els ciutadans quan mirem el líder polític i el veiem i l’escoltem no com el representant, la imatge pública d’una força política formada per molta gent i que funciona de forma col·lectiva i col·legiada, sinó com a la persona que encarna, per sí sola, tots els valors i tota la “substància” d’aquella força política. És a dir, deixa de “fer de” -com el substantiu que, circumstancialment, és portador d’una qualitat determinada, en aquest cas ser la veu i la imatge d’un col·lectiu organitzat políticament- per passar a “ser” -qualitat substantivada i, per tant, encarnació d’aquesta qualitat-.

I els periodistes, quan estem pendents de les opinions del líder, de les seves paraules, de la seva cosmovisió, dels seus mínims gestos, dubtes i silencis, de la seva imatge personal, de com es vesteix, de com es pentina, i ho interpretem tot plegat com la voluntat i l’essència de la força política en el seu conjunt, estem aprofundint, perfeccionem encara més aquesta sacralització. I quan l’elaborem en les nostres cròniques i la difonem a tothom, ja s’ha consumat la sacralització.

És així que el que havia de ser “representant polític” s’acaba convertint en “POLÍTIC“, i la “POLÍTICA” deixa de ser, com diu la definició de diccionari, “la ciència i l’art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors”, i es converteix, simplement, en “allò que fan els polítics“. I així s’acaben convertint en éssers omnipresents, en autèntics reis, gairebé emperadors o faraons del seu regne, sigui petit o gran. I ells s’ho acaben creient.

Cap intenció de demonitzar aquestes persones ni les organitzacions que lideren, perquè personalment no crec que siguin el problema. El problema és de tots, i per tant, és sistèmic. Com diria en Manuel Delgado, aquests “polítics” només fan allò que s’espera d’ells, allò que els altres esperem d’ells. Però també considero evident que, per la pròpia dinàmica de l’acció política, aquests llocs els acaben “ocupant”  persones a les quals els agrada encarnar aquest tipus de papers, que s’hi troben bé, i que sovint s’hi recreen. Serien persones a les que els agrada allò que s’anomena “l’eròtica del poder“, és a dir, l’afició a les sensacions fortes que se senten quan s’assumeixen responsabilitats en nom de tots. Pel camí s’haurien anat quedant totes aquells altres “polítics” amb interessos menys personalistes.

Ho sé, tot això posa en qüestió la naturalesa democràtica de la majoria de les forces polítiques i, per extensió, del sistema polític en general. I el problema s’agreuja quan, un cop els líders ja són els que decideixen solets les coses importants, acostumen a deixar-se tractar de igual a igual per grans empresaris, financers i altres personatges “importants”, personatges que gairebé sempre tenen grans interessos que poques vegades coincideixen amb els interessos públics. D’aquí a l’oblit del programa polític, a la corrupció, al mal govern i a les crisi només hi ha un pas.

Per tot això aquest text ha acabat tenint el títol que l’encapçala: POTSER LA DEMOCRÀCIA TAMBÉ ÉS UNA UTOPIA?  Pregunta que, ho reconec, pot sonar cruel, fins i tot escandalosa, però penso que hi ha motius més que suficients per fer-se-la. Sense perdre de vista, es clar, que la democràcia, tal com la practiquem aquí i a molts altres països, té un avantatge real que no és menor: permet canviar els governants de manera incruenta i legítima i, a més, i a pesar de tots els peròs que es puguin fer, permet fer-ho d’acord amb el parer de la majoria de la població. Però potser la democràcia s’acaba aquí, i les organitzacions polítiques no poden funcionar internament de manera democràtica perquè necessiten lideratges forts i carismàtics per sortir amb garanties a l’arena electoral -aquí ho intento explicar amb altres paraules: ELS PARTITS POLÍTICS SÓN MOVIMENTS O SÓN MARQUES COMERCIALS? http://bit.ly/1Q2Yrfq.

A casa nostra tenim unes quantes forces polítiques que estan convençudes que això no és cert, i estan intentant funcionar de manera autènticament democràtica. Estic pensant, per exemple, en la CUP i també en Barcelona en Comú, que expliciten tot això esforçant-se a no dependre de líders carismàtics i a prendre les decisions importants de manera col·legiada i col·lectiva, i aferrant-se a slogans com “governar obeïnt” -tot i que Bcomú ho viu amb la contradicció de dependre d’un lideratge molt carismàtic, tot s’ha de dir-. Però el dubte que em ve al cap immediatament després és: es pot funcionar així de manera indefinida? Perquè potser no es pot, i al cap d’un temps, la dinàmica «sacralitzadora» acaba amb aquestes bones intencions. Potser va ser això el que va passar a la transició, amb forces polítiques que havien començat amb les mateixes intencions que ara aquests nous partits però que després d’uns quants anys les van acabar oblidant?

He fet tot aquest recorregut per arribar al cap del carrer, que és el que tenim al davant ara mateix al nostre país: moltíssima gent ha fet una aposta molt forta per la independència, però concretar aquesta aposta depèn ara de tres xifres màgiques, aquests 62-10-63 que han esgarriat els plans al senyor/rei Artur al que feia referència més amunt i que obliguen a aquestes dues forces polítiques, CDC i la CUP -amb ERC pel mig, massa sovint de perfil, aquí intento definir el paper que estan fent: ERC, COMPARSA SUBSTITUTA D’UDC? http://bit.ly/1KFtOZD– les obliga, deia, a posar d’acord, a casar dos móns que no són només dues maneres de veure la política i fer-la, sinó que són gairebé dues concepcions oposades de la naturalesa humana: una opta pel providencialisme, pel messianisme de l’ésser escollit que és l’únic capaç de guiar el poble cap a la terra promesa; i l’altra creu en la naturalesa intrínsecament democràtica de l’espècie humana, capaç de debatre i posar-se d’acord en qüestions importants de manera col·lectiva i sense haver de dependre de lideratges personals excessius.

Jo em decantaria per la segona, però la veritat és que tinc molts dubtes. I aquests dubtes no passen pel que podria anomenar-se “antiassamblearisme”, és a dir, el pensar que, en el fons, una assemblea o reunió política o com se li vulgui dir, és el més manipulable del món i, per tant, pot ser profundament antidemocràtica. Davant d’aquest «però» es poden fer un parell de consideracions: la primera és que potser un partit polític amb un lideratge fort i carismàtic ja és com una assemblea permanentment manipulada pel líder, amb una estructura jeràrquica que en penja i en controla la dinàmica. I la segona és que això negaria la capacitat humana de bastir organitzacions polítiques representatives i eficaces, cosa que un exemple tan pròxim i recent com l’ANC demostra que és fals.

El meu dubte principal és el que he intentat explicar més amunt: aquesta tendència que tenim els humans a esperar que les solucions les aportin éssers extraordinaris, tendència que sembla la base d’aquest messianisme d’aparença quasimonàrquica amb què funcionen la majoria de forces polítiques. Un messianisme que permet coses com, per exemple, que un líder com Aznar decidís, tot solet, afegir-se el 2003 als altres dos líders mundials per formar “el trio de les Azores” i que, a pesar dels dubtes que aquest moviment estratègic “creatiu” i agosarat va generar en el seu partit, tots els seus integrants van fer-li confiança cega i van refrendar la decisió com un sol home. Només alguns van gosar, “off the record”, verbalitzar els seus dubtes i la manera com ho van fer ens dóna la clau de volta de tot plegat: “No ho veiem gens clar, però no s’ha equivocat mai, perquè s’hauria d’equivocar ara?“.

És aquest providencialisme, aquesta capacitat sobrenatural que esperem massa sovint els humans dels nostres líders el que fa dubtar, molt i molt, de les possibilitats reals de la democràcia com a forma d’organització política de les societats humanes, almenys tal i com la defineixen els diccionaris.

Josep Maria Camps

novembre 2015