6 – COM SERIA LA LLISTA SENSE PRESIDENT EN LA PRÀCTICA? UN RELAT POSSIBLE (I PROBABLE)

cismogenesi

La cosa podria anar més o menys així:

UNA APARENT DERROTA

Després de mesos de polèmiques, pressions, escàndols, queixes, advertiments i accions judicials constants i amb o sense polítics independentistes inhabilitats o a la presó, l’abril, el juny, el setembre o quan sigui del 2017, Carles Puigdemont convoca noves eleccions autonòmiques.

L’endemà, quan les portades dels diaris van plenes del fracàs històric de l’independentisme i l’unionisme està celebrant una victòria aparentment aplastant, Joan Ignasi Elena, o qui estigui al capdavant de l’organització unitària, fa una roda de premsa per anunciar que a les eleccions s’hi presentarà una llista que agruparà tot l’independentisme, inclosos partits i entitats.

Això vol dir que els partits independentistes renunciaran a presentar les seves pròpies llistes, i que tant ells com les entitats sobiranistes uniran forces per donar suport a la llista unitària. A més, explica que serà una llista en la que no hi haurà cap polític de cap partit, sinó que estarà composada únicament per persones significades de la societat civil.

Aquest anunci s’interpreta per part de l’unionisme com una estratègia de consolació de l’independentisme, i bona part de les mateixes files independentistes accepten aquest punt de vista com a vàlid.

EL MITJÓ ES VA GIRANT

Però van passant els dies i a mida que s’acosten les eleccions i van caient notícies sobre aquesta llista unitària, el clima general va mutant gairebé imperceptiblement però sense pausa.

I això passa perquè tothom, unionistes i independentistes, ciutadans i experts, del país i de fora, es va fent conscient de l’efecte que provocarà aquesta llista, és a dir, es va estenent el convenciment que els vots que rebi tindran una única interpretació possible: el suport a la independència.

A més, les notícies que va generant la incorporació paulatina de persones a la llista, escollides per l’organització unitària amb criteris rigorosos i transparents, està donant cada vegada més protagonisme als futurs diputats independentistes i a la societat civil de la que provenen, mentre els professionals de la política van passant a un segon terme més discret.

Mentrestant els partits unionistes s’estan preparant per a unes eleccions convencionals, els sectors de la CUP més reticents a la llista valoren si es presenten amb llista pròpia, els sectors també reticents de Junts pel Sí guarden un silenci expectant i els anomenats comuns estan en un debat intens sobre què han de fer.

S’acaba el termini de presentació de candidatures i, efectivament, la candidatura unitària es presenta a les quatre circumscripcions amb tot un llistat de persones més o menys conegudes però totes amplament respectades, alhora que tampoc cap altre força independentista formalitza candidatura, de manera que es visualitza clarament l’estratègia radicalment unitària de l’independentisme.

La llista s’enfrontarà als partits anomenats unionistes, i el sobiranisme d’esquerres, després d’intensos debats, també presenta candidatura però amb molta dissidència interna que demana als ciutadans que no votin en clau autonòmica sinó en clau de referèndum.

COMENÇA EL PÀNIC

Quan falta poc per la campanya electoral augmenten exponencialment les veus unionistes que alerten que la llista independentista pot guanyar les eleccions per majoria de vots i convertir-les així en l’equivalent a un referèndum d’autodeterminació exitós. Estan esparverats perquè hi ha moltes enquestes que ho vaticinen i, a més a més, els alarma molt veure que l’efecte balsàmic de la llista i de les expectatives que ha aixecat està fent desaparèixer els debats acarnissats entre independentistes i que, molt al contrari, s’està imposant-se una sensació de sòlida unitat que ha fet revifar l’eufòria dins del sobiranisme.

La majoria d’aquestes veus reclamen accions contra l’independentisme, però l’única acció possible és la il.legalització de la llista, i el govern Rajoy, conscient del que això pot suposar per la seva imatge i fidel al seu estil de limitar-se a guardar la roba, opta per no actuar, tot i que per fer-ho ha d’admetre que l’independentisme només és una opció política més que en democràcia cal respectar tant com les altres, i insisteix que una cosa és l’acció de les institucions controlades per independentistes i una altra molt diferent una candidatura en unes eleccions. Però alerta els votants catalans: optar per la llista unitària és optar per la ruptura i per l’abisme.

EL MOMENT CRÍTIC

La campanya electoral confirma els temors dels unionistes més pessimistes: l’independentisme ha assumit que, a pesar que formalment no ho és, està davant de l’equivalent a un autèntic referèndum d’autodeterminació amb prou garanties com perquè tingui efectes polítics reals, l’objectiu anhelat durant tant de temps. Per això els actes de la llista unitària es converteixen en festes multitudinàries mai vistes, que gairebé deixen les manifestacions dels 11 de setembre en simples assajos. A mida que passen els dies l’alarma unionista va pujant de to, amb intervencions apocalíptiques acompanyades d’anàlisi jurídico-polítics en favor de la il.legalització de la llista unitària, fins que la pressió obliga Rajoy a fer el pas i reclama al Tribunal Constitucional que ho faci.

Aquest, a pocs dies de les eleccions, viu la sessió més convulsa i intensa de la seva història, una sessió que s’eternitza perquè són conscients que la decisió que prenguin, sigui quina sigui, tindrà efectes transcendentals. La pressió els arriba per totes bandes: de l’independentisme, que en plena eufòria sembla de debò disposat a ocupar els carrers indefinidament si la decisió és negativa, i de l’unionisme i de les institucions espanyoles en general, que els reclamen que frenin definitivament les aspiracions de l’independentisme.

A més, a aquestes alçades el món sencer està pendent del que passa a Espanya, i les notícies sobre aquestes eleccions autonòmiques catalanes tan peculiars rivalitzen a les portades dels diaris internacionals amb l’última atzagaiada de Donald Trump, si és que llavors encara és president.

Finalment, i només dos dies abans de les eleccions, el TC no gosa prendre una decisió dràstica i acaba dictaminant que no és procedent il.legalitzar la llista unitària, amb l’argument que, a pesar que els seus objectius no caben en la Constitució, pesa més l’article 16 i altres que defensen la llibertat ideològica.

LA VICTÒRIA

La jornada electoral comença amb unes expectatives màximes i amb les emocions de tothom a flor de pell. La pràctica totalitat dels ciutadans cridats a les urnes senten, ara sí, que el d’avui serà el vot de la seva vida, i aquesta sensació de transcendència amara tothom. L’unionisme en pes, amb els nervis destrossats, literalment resa perquè la llista unitària no aconsegueixi més del 50% dels vots i això ajuda que, a pesar de la tensió, no hi hagi cap incident remarcable.

El recompte de vots és més vigilat i fiscalitzat que mai per garantir la fiabilitat dels resultats, amb observadors internacionals cridats per les parts per validar la netedat del procés electoral. Els resultats són concloents: la llista unitària guanya amb una majoria absoluta de vots més o menys rotunda, 52%, 56%, 63%, el que sigui, però guanya clarament, mentre que, evidentment, la suma dels vots obtinguts per totes les altres candidatures no arriba al 50%.

L’eufòria que això provoca és històrica, històrica de debò, i omple els carrers de manera molt i molt massiva. A pesar que alguns unionistes amb mal perdre intenten provocar incidents, la nit és eminentment festiva i la immensa majoria de la gent que la celebra es queda desperta i omple places, platges i miradors per veure sortir el sol, una mena de ritual simbòlic improvisadament proposat i difos per les xarxes socials.

Un relat de política ficció? Exactament, això és el que és.

Un relat possible? Definitivament sí.

Un relat que podria convertir-se en realitat? Potser difícilment, però és el més plausible que em puc imaginar.

Repto qui vulgui a exposar-ne un de més realista i plausible.

Aquest relat el baso en les reflexions i argumentacions exposades als textos que trobareu als enllaços d’aquí a sota.

Josep Maria Camps

@jmcampsc

 

 

1 – UNITAT

2 – GENEROSITAT

3 – MISSATGE

4 – TRANSICIÓ

5 – CONTRAFOC

Anuncis

21 comments

  1. Josep Maria Camps · 29 Days Ago

    Ddrtygbmw a. BbNab

    M

    M'agrada

  2. Màrius · Agost 9

    Hi ha un relat molt més plausible: l’1 d’octubre se celebra el referèndum i guanya el sí. Començar a especular sobre l’escenari posterior implica mentalitat de derrota i que el referèndum no es podrà fer, i això encara està per veure.
    Tanmateix, si així fos, que no es pot celebrar el referèndum, el millo escenari post 1 d’octubre seria proclamar una DUI, no et sembla?

    M'agrada

    • Josep Maria Camps · Agost 16

      Ara mateix la principal qualitat de la llista sense president és la d’amenaça: si intenteu -i aconseguiu- aturar el referèndum, en podem fer un altre que no podrà parar ni Déu. Sobre la DUI… perquè no s’ha fet ja? Doncs perquè no s’ha pogut fer el referèndum, que és el ritual de pas necessari per provar que hi ha majoria independentista i, per tant, és legítim fer una DUI.

      M'agrada

  3. Raymond · Abril 21

    M’agradat molt!! Pell de gallina!!

    M'agrada

    • Josep Maria Camps · Abril 21

      De moment és una peça de ficció, però si es treballa en la direcció adequada es pot fer realitat. I també cal tenir en compte que potser no caldrà utilitzar aquesta eina, però no està de més tenir-la sobre la taula.

      M'agrada

  4. Antoni · Març 22

    Brillant!

    M'agrada

    • Josep Maria Camps · Març 22

      Me n’alegro, que la trobis una bona idea. Necessita difusió, pots fer-ho fent RT als tuits del compte @LLSPcat

      M'agrada

  5. Hans Móller · Març 20

    La imaginació al poder. O cosa semblant. Molt profitós de llegir. Cal saber com, qui i quanta gent seguirà o seguiria. No es per llençar a la paperera, ni molt menys, tot i ser un procediment extremadament delicat.

    M'agrada

  6. josep · Març 20

    Quina estratègia de primària, ni en Mas l´hagués feta millor. Digna d´una ment pussilànim que tem la confrontació. Que ets del PSC, per casualitat…?

    M'agrada

    • Josep Maria Camps · Març 20

      Si continues llegint veuràs que la idea es va gestar l’estiu del 2015, que els pares intel.lectuals van ser Omnium i la CUP, que ERC s’hi afegia i que va ser precisament Artur Mas qui va aconseguir que es descartés en benefici de Junts pel Sí. I no és de primària sinó d’infantil. Ja se sap, els nens tenen molta fantasia… Que tinguis un bon dia!

      M'agrada

      • josep · Març 24

        Com be dius aquesta estratègia ja és aigua passada i ja estém en un nivell molt més avançat. Això no es tracta d´un joc de nens i per si no ho saps estém deixant d´anar amb el lliri a la mà, i tu és això mateix el que proposses.

        M'agrada

      • Josep Maria Camps · Març 24

        De debò creus que estem en un nivell molt més avançat? Potser sí, però potser no, perquè portem des del 2013 que s’intenta fer un referèndum i encara no s’ha aconseguit. I després del 9N i del 27S ja s’havia descartat i després s’hi ha tornat i encara hi som. Francament, no sé qui es pren això com un joc de nens i qui porta el lliri a la mà, però et puc assegurar que no soc jo. Per si t’interessa, aquí pots llegir la meva opinió sobre la situació política actual: L’independentisme català, simple desig o autèntica determinació? http://bit.ly/2kMiHXU

        M'agrada

  7. Pau Serrat Pagespetit · Març 17

    M’encanta la història 🙂 només dos nervis:
    1- Ada colau
    2- Perque no es va fer a la primera volta? Sembla que estiguem al dia de la marmota (i és possible que sigui axí)

    Liked by 1 person

    • Josep Maria Camps · Març 17

      L’Ada Colau i els seus comuns hauran d’acabar definint-se, no podran mantenir-se al marge. És una incògnita què faran davant d’un artefacte com la llista sense president, però de tota manera la magnitud dels seus efectes seran tan gran que no afectarà gaire el que facin. Pel que fa a la segona pregunta, l’estiu del 2015 es va descartar la llista sense president quan la compraven ERC, CUP, ANC i Omnium. Sembla que a CDC no la va convèncer, van oposar-hi Junts pel Sí i van enviar-la a la paperera de la història. Però en pot sortir quan calgui… 😉 Dia de la marmota? Pot haver-hi aquesta sensació, però és que la situació no té cap sortida fàcil! I la llista sense president és, hores d’ara, la més viable i incruenta.

      M'agrada

      • Lluís · Mai 9

        aquest és el punt feble del relat: els Comuns o part d’ells es presentarien i tornariem a tenir l’espai independentista dividit. a banda dels vosts que les enquestes diuen que podrien sortir d’altres formacions com, sobretot PSC, però també de PP i C’s! (encara que no sembli possible). Referèndum com a única opció!

        M'agrada

      • Josep Maria Camps · Agost 16

        Els comuns no són propietaris dels vots dels ciutadans que van a votar: davant la llista sense president, “acompanyada” de les llistes no independentistes, cadascú, en la seva individualitat, decidirà si vota en clau autonòmica o en clau referèndum. Aquells ciutadans que hagin votat abans els comuns però que siguin independentistes de debò, no dubtaran.

        M'agrada

  8. Pinatell · febrer 24

    Déu meu, kumbayá, ets un arrauxat… Quin fart de riure!!!

    M'agrada

  9. AliBay · febrer 22

    Nen, deixa la beguda.

    M'agrada

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s