5 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A CONTRAFOC

cismogenesi

Ara que es parla amb tant d’entusiasme del referèndum vinculant i/o unilateral que es vol fer el 2017, n’hi ha uns quants que no ho acabem de veure clar.

Jo en sóc un, ho reconec. Les meves reticències estan motivades pels obstacles fàctics que les institucions espanyoles poden activar per impedir-lo, per activa o per passiva, llegeixi’s accions judicials a tots els nivells, impediments per aconseguir el cens i per utilitzar col·legis electorals, pressió als funcionaris encarregats dels processos electorals, etc, etc, etc.

Potser m’equivoco i la “desconnexió” serà de debò efectiva d’aquí a un any, però a pesar d’això encara em sedueix una idea boja que se li va acudir a algú ara fa poc més d’un any, la #LlistaSensePresident, que a parer meu pot neutralitzar tots aquests obstacles fàctics.

Però què és aquesta llista? Doncs una candidatura unitària que es presentaria a unes eleccions autonòmiques catalanes concentrant a tots els partidaris del sí a la independència, tant ciutadans com entitats. I també els partits polítics, que renunciarien a presentar candidatures.

A diferència de Junts pel Sí, en aquesta llista no hi hauria polítics en actiu sinó únicament persones amb prestigi social. Una altra diferència fonamental, bàsica, és que si aconseguís la majoria absoluta no escolliria president de la Generalitat, sinó que hi renunciaria i això forçaria unes noves eleccions.

En cas de victòria, per tant, posaria en marxa un cicle electoral doble que convertiria la primera cita en un referèndum unilateral i la segona en unes eleccions constituents, ja amb polítics en actiu i amb tots els partits presentant-s’hi amb les pròpies sigles i els seus programes electorals.

Tot això en el marc de la legislació vigent, sense necessitat d’enfrontament legal, ni posar en risc jurídic els funcionaris ni de bastir una organització electoral paral·lela ni res de tot això.

Evidentment no seria un referèndum “legalment” vàlid, perquè es faria dins d’una legislació que se suposa que no permet fer-ne, però sí que seria POLÍTICAMENT VÀLID, fins i tot més que un referèndum “normal” d’autodeterminació, pels motius que exposo en aquests articles.

Doncs això, que potser tot anirà com diuen els optimistes i no caldrà posar en marxa aquesta idea, però per si de cas, he decidit desenvolupar-la i mantenir-la viva i convenientment argumentada, per si en algun moment cal recuperar-la.

En aquest enllaç podeu trobar més detalls sobre aquesta proposta i sobre com es va gestar: http://bit.ly/2cd1tzD

1 – UNITAT

2 – GENEROSITAT

3 – MISSATGE

4 – TRANSICIÓ

5 – CONTRAFOC

Un contrafoc és un foc que s’encén expressament per crear un tallafocs, és a dir, una franja de seguretat que protegeixi d’un incendi que s’està estenent i acostant. Aquest foc voluntari s’encén perquè xoqui amb el front de l’incendi i creï la franja de seguretat gràcies a que crema tot el combustible disponible que hi ha en aquesta franja, deixant sense aliment el foc que s’acosta. És a dir, que quan es troben, els dos focs s’extingeixen mútuament perquè al voltant només queda terra ja cremada.

I perquè parlo de contrafocs si estic parlant de política? Doncs perquè és una metàfora adient pel que estic explicant: hi ha un incendi polític en marxa i cal aturar-lo abans que es converteixi en un incendi civil. Aquest incendi polític és el conflicte que hi ha ara mateix entre dues legitimitats que s’exclouen mútuament: l’espanyola i la catalana. Aquestes dues legitimitats tenen naturaleses i recorreguts diferents, però en aquests moments són totes dues igualment legítimes, i són viscudes així per les persones i grups humans que cohesionen.

Això, es clar, és un problema, un problema molt greu, perquè implica que les persones i els grups humans que es senten adscrits a una d’aquestes legitimitats veuen a l’altra com a il·legítima. I també senten com a il·legítimes a les persones i grups humans que la senten con a pròpia. I al revés, es clar. I la gravetat és perfectament evident quan es considera que aquest conflicte de legitimitats passa en un espai polític únic, en el qual hi ha una única legalitat vigent.

I el resultat el tenim al davant cada dia des de fa anys, en l’acció política i judicial, i també a l’espai públic, als debats, als diaris, a les televisions, als carrers, a les converses, a tot arreu. Però per poder-ho veure, per ser-ne conscient cal fer un esforç de perspectiva, d’allunyar-se de la pròpia posició per poder veure el panorama sencer.

Cismogènesi, el concepte

No hi ha res de nou sota el sol, i aquest conflicte, evidentment, no és una excepció. És una situació que es repeteix no ja en la història humana escrita, sinó molt possiblement des que els humans ens arrosseguem per aquest món i fem servir aquesta meravella que s’anomena llenguatge, que té moltes propietats molt i molt positives, però que també en té de negatives. La creació de legitimitats contraposades n’és una.

I precisament per la seva naturalesa intrínsecament humana aquest incendi, aquest conflicte, obeeix a una dinàmica que es pot definir amb una paraula: cismogènesi, és a dir, la gènesi del cisme, és a dir, l’origen del conflicte. Fa més d’un any ja vaig exposar aquest punt de vista en el text amb què vaig encetar aquest blog. Allà, i en base a aquest concepte, llençava la hipòtesi que l’auge de l’independentisme ha estat, sobretot, la reacció catalana a l’èxit que va tenir, en el seu moment, la idea d’Espanya proposada per la segona legislatura de José María Aznar. Per a qui no l’hagi llegit i ho vulgui fer, aquí l’enllaç: La independència de Catalunya potser és un projecte espanyol?

La cismogènesi ha avançat

El què ha passat a Espanya des que el vaig escriure crec que en confirma la hipòtesi: el bloqueig polític d’aquest 2016 es deu bàsicament a que la cismogènesi entre els partidaris de l’Espanya redefinida pel PP i els de la independència política de Catalunya ha avançat. Pot semblar que no, perquè hi ha dos partits nous que han diversificat la representació política a nivell de tot Espanya, però el cert és que aquestes forces polítiques no han canviat la base profunda existent anteriorment a la seva irrupció: Ciutadans pot ser vist com l’actualització de la part “moderna” del PP -i que aquest, escollint dirigents cada vegada més joves, intenta replicar per evitar que se li mengi espai-, mentre Podem correspondria a l’ànima “progre” i federal que el PSOE ha abandonat.

Per tant, l’autèntica novetat d’aquestes eleccions no seria tant la irrupció d’aquestes dues forces polítiques, sinó la “inhabilitació” de la “minoria catalana” com a crossa per apuntalar un dels dos “blocs”, sigui el d’esquerres o sigui el de dretes, per arribar al govern i governar amb certa comoditat quan cap dels dos té majoria absoluta. Inhabilitació provocada pel procés independentista que és, de fet, l’autèntica novetat política a Espanya. I així s’ha interpretat per part de molts dels que han intervingut en el debat públic, especialment els responsables polítics dels partits d’aquests dos blocs que, en el tram final de la “negociació” que ha portat a la renovació de Mariano Rajoy com a president del govern, han assenyalat clarament el “problema català” com al principal de l’agenda espanyola.

I molt possiblement ho sigui, perquè estem davant d’una autèntica REVOLUCIÓ, i qui no ho vegi és perquè no agafa prou perspectiva. I no cal massa esforç per aconseguir-la, la perspectiva, perquè és molt evident que en els últims anys ja han canviat massa coses: d’una banda la recentralització de l’Espanya constitucional i autonòmica està massa avançada i ara ja està clar que els pròxims anys governaran i legislaran forces que volen aprofundir-la; i de l’altra a Catalunya hi ha massa gent que ja ha fet una “desconnexió” mental profunda d’aquesta idea d’Espanya diguem-ne preconstitucional.

En definitiva, ja hi ha dos mons que viuen en marcs mentals absolutament separats, que s’exclouen mútuament i es neguen mútuament la legitimitat, fins al punt que no tenen ni tan sols eines disponibles per intentar arribar a cap mena d’acord en cap àmbit del “problema català”: qualsevol debat que s’inicia es bloqueja immediatament a causa d’aquesta absència.

En definitiva, estem no davant, sinó EN una revolució, es vulgui o no es vulgui, se l’atribueixi qui se l’atribueixi. I una situació revolucionària SEMPRE té unes dinàmiques que són potencialment perilloses.

La llista sense president, sortida idònia

Què pot aportar a tot això la llista sense president? Perquè m’entesto a treure-la de l’armari i proposo recuperar-la? Algú em podrà dir: això és afegir llenya al foc. I jo dic: no, és pitjor, és encendre un foc nou, però amb l’objectiu d’impedir, d’aturar l’altre. És a dir, és un foc intencionat que vol impedir que l’altre, l’espontani que hi ha molts indicis que està a punt d’esclatar en l’àmbit civil, encès per l’incendi que ja hi ha a l’àmbit polític, aprofiti tot el combustible que s’ha anat acumulant aquests últims anys. És un foc que pretén cremar de manera extremadament ràpida tot aquest combustible sec que ara mateix està disponible i a punt i evitar així que ningú prengui mal.

I perquè passarà això? Quines garanties es poden oferir que les coses passaran així i no d’una altra manera? Bé, de garanties mai no n’hi haurà, de fet, en l’acció política no n’hi ha mai, de garanties que les coses surtin com les han planejat els impulsors. Però davant del panorama que tenim plantejat a Catalunya ara mateix, em sembla la sortida més idònia, imaginativa i agosarada possible, que permet a l’independentisme prendre la iniciativa, fent accelerar els esdeveniments de manera vertiginosa i, alhora, de la manera més incruenta i garantista possible.

I sobretot, perquè és una solució per a la qual l’aparell de l’estat espanyol no disposa de mecanismes formals per oposar-s’hi, per fer-hi front, per frenar-la. I si força els que té per aconseguir-ho, farà saltar totes les costures del sistema de manera pràcticament definitiva. Per a qui vulgui arguments del perquè d’aquestes afirmacions tan rotundes, els trobarà en els quatre primers textos d’aquesta sèrie:

1 – UNITAT

2 – GENEROSITAT

3 – SENYAL

4 – TRANSICIÓ

El referèndum Puigdemont pot portar a l’incendi civil

En definitiva, i parlant en plata, l’altre foc possible, el que han plantejat les forces polítiques que controlen el govern de la Generalitat i el Parlament, el referèndum unilateral en base a una nova legalitat emanada del Parlament, és una mala opció. I ho és perquè suposarà una dispersió del conflicte i deixarà múltiples fronts oberts. I ara ja està més que clar que els partidaris de la legitimitat espanyola que estan decididament en contra de la catalana aprofitaran aquesta dispersió per atacar aquesta legitimitat catalana amb tots els mecanismes polítics, judicials, mediàtics i de tota mena de què disposen. I això significarà innombrables possibilitats de radicalització de postures i de topades, amb el perill que això comportarà per a la convivència social.

Josep Maria Camps

@jmcampsc

Advertisements

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s