1 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A EXPRESSIÓ D’UNITAT

cismogenesi

Ara que es parla amb tant d’entusiasme del referèndum vinculant i/o unilateral que es vol fer el 2017, n’hi ha uns quants que no ho acabem de veure clar.

Jo en sóc un, ho reconec. Les meves reticències estan motivades pels obstacles fàctics que les institucions espanyoles poden activar per impedir-lo, per activa o per passiva, llegeixi’s accions judicials a tots els nivells, impediments per aconseguir el cens i per utilitzar col·legis electorals, pressió als funcionaris encarregats dels processos electorals, etc, etc, etc.

Potser m’equivoco i la “desconnexió” serà de debò efectiva d’aquí a un any, però a pesar d’això encara em sedueix una idea boja que se li va acudir a algú ara fa poc més d’un any, la #LlistaSensePresident, que a parer meu pot neutralitzar tots aquests obstacles fàctics.

Però què és aquesta llista? Doncs una candidatura unitària que es presentaria a unes eleccions autonòmiques catalanes concentrant a tots els partidaris del sí a la independència, tant ciutadans com entitats. I també els partits polítics, que renunciarien a presentar candidatures.

A diferència de Junts pel Sí, en aquesta llista no hi hauria polítics en actiu sinó únicament persones amb prestigi social. Una altra diferència fonamental, bàsica, és que si aconseguís la majoria absoluta no escolliria president de la Generalitat, sinó que hi renunciaria i això forçaria unes noves eleccions.

En cas de victòria, per tant, posaria en marxa un cicle electoral doble que convertiria la primera cita en un referèndum unilateral i la segona en unes eleccions constituents, ja amb polítics en actiu i amb tots els partits presentant-s’hi amb les pròpies sigles i els seus programes electorals.

Tot això en el marc de la legislació vigent, sense necessitat d’enfrontament legal, ni posar en risc jurídic els funcionaris ni de bastir una organització electoral paral·lela ni res de tot això.

Evidentment no seria un referèndum “legalment” vàlid, perquè es faria dins d’una legislació que se suposa que no permet fer-ne, però sí que seria POLÍTICAMENT VÀLID, fins i tot més que un referèndum “normal” d’autodeterminació, pels motius que exposo en aquests articles.

Doncs això, que potser tot anirà com diuen els optimistes i no caldrà posar en marxa aquesta idea, però per si de cas, he decidit desenvolupar-la i mantenir-la viva i convenientment argumentada, per si en algun moment cal recuperar-la.

En aquest enllaç podeu trobar més detalls sobre aquesta proposta i sobre com es va gestar:

http://bit.ly/2cd1tzD

 

1 – UNITAT

Però quina unitat és aquesta? Doncs unitat en un sentit molt ampli: la de tots els partits polítics i també de totes les entitats i tots els ciutadans que volen que Catalunya sigui un estat independent. I anant encara més enllà: en la recerca d’aquesta unitat s’ha de buscar la complicitat i la col·laboració d’aquells que tot i no voler la independència, creuen que el futur del país l’han de decidir els ciutadans.

I perquè cal unitat? Doncs perquè les dificultats per poder exercir el dret a l’autodeterminació no desapareixeran d’un dia per l’altre, per exemple, per poder fer un referèndum unilateral organitzat per la Generalitat. De fet, no desapareixeran fins que estigui clar de manera diàfana que la voluntat de la gran majoria dels catalans està per sobre de totes les dificultats que pugui trobar. Però això s’ha de provar i mostrar, expressar unitat és la millor manera de fer-ho.

Però en aquests moments no n’hi ha, d’unitat. Fora del mínim consens sobre la voluntat d’aconseguir la independència de Catalunya, entre els partidaris hi ha grans diferències sobre com s’ha de concretar aquesta independència i en què ha de consistir. I anant més lluny, hi ha diferències potser encara més grans sobre com arribar-hi. I aquestes diferències existeixen entre les entitats polítiques i cíviques més o menys organitzades que afirmen que treballen per aconseguir-ho, però també entre els diferents grups de ciutadans que donen suport a aquestes entitats, i també entre els ciutadans mateixos.

La “llista sense president” serà un punt de trobada per totes aquestes postures ara mateix divergents. Un punt de trobada que generarà consens entorn allò que els uneix a tots, per sobre dels motius de divergència: el desig d’aconseguir que Catalunya sigui un estat políticament independent. Pot semblar innocent dit així, però només cal reflexionar una mica per veure que únicament situant-se allà on hi ha consens serà possible avançar en aquest propòsit, fer-lo anar més enllà de la situació en què està en el moment actual. I això només es pot aconseguir definint amb claredat aquest consens i posar-lo pel damunt de qualsevol altra consideració.

Així la gent anirà a votar a unes eleccions que formalment seran unes autonòmiques però, per obra i gràcia de la unitat expressada i concentrada en la “llista sense president”, els resultats només podran tenir una única lectura política possible: a favor o en contra de la independència. Arribats a aquest punt molta gent pot dir que això ja es va fer el 27S, amb Junts pel Sí. Però no és cert, i no cal esforçar-se gaire per adonar-se’n: el 27S hi va haver una llista amb aparença de voluntat unitària, sí, però que no va arribar a ser autènticament unitària, perquè van quedar-ne fora molta gent i moltes entitats que també estaven fent una aposta clara per la independència.

A més, hi havia un lideratge polític clar amb una lectura partidista també clara, i això l’obligava a arrossegar un pes que diluïa el caràcter plebiscitari de la llista. Sense tenir en compte que deixava de banda les forces polítiques i tota la gent que també creu que l’única solució és un referèndum però que no aposta per la independència. I no ens enganyem: si es vol un plebiscit de debò cal tenir aquesta gent en compte. Gosaria fins i tot afirmar que el gruix de dificultats internes actuals de l’independentisme polític per tirar endavant aquest projecte surten pràcticament en la seva totalitat dels problemes generats pel plantejament amb què va encarar el 27S.

En definitiva, la “llista sense president” aprofitarà el marc legal actual per donar validesa política a un autèntic RUA, és a dir: un Referèndum Unilateral d’Autodeterminació. Sí, d’autodeterminació, perquè una llista independentista com aquesta, si vol esmenar els errors del 27S, i lligant amb el que acabo de dir, ha d’aspirar encara a més: ha de fer una crida a aquelles forces polítiques i cíviques i aquells ciutadans que, a pesar que no desitgen que Catalunya sigui un país políticament independent, sí que volen que això no vingui donat per un marc jurídico-polític espanyol rígid sinó que sigui una decisió que prenguin els ciutadans de Catalunya. Per això el concepte central no pot ser la independència, és a dir, el resultat desitjat per una part dels ciutadans sobiranistes, sigui aquesta part majoritària o no, sinó que ha de ser l’autodeterminació, que és la que aplega a l’autèntica majoria de ciutadans.

Així el famós 80% de la societat catalana que es considera que vol que es faci un referèndum d’autodeterminació quedaria inclòs en el projecte. Però això que, dit així, sembla tant maco, té difícil solució en el marc polític que crearà la “llista sense president”. I això és així perquè el resultat del sí serà clar i diàfan, però no ho serà el del no. Només ho seria si al davant només hi hagués una altra llista unitària que s’hagués concentrat, únicament, en promoure el no. I això molt difícilment passarà, perquè les forces polítiques que combaten el sobiranisme i l’ànsia d’autodeterminació actuaran amb la lògica habitual d’unes eleccions autonòmiques i difícilment renunciaran a presentar candidatures pròpies.

Això deixaria a les forces polítiques sobiranistes no independentistes en una situació ambigua, en terra de ningú entre aquestes dues dinàmiques. Un opció desitjable seria que renunciessin a presentar candidatures i llencessin un missatge sobiranista, és a dir, que animessin als ciutadans que els donen suport a votar en funció de les seves preferències. Això reforçaria encara més el caràcter autènticament plebiscitari d’aquestes eleccions, de manera que els vots que rebessin les candidatures dels partits antisobiranistes tindrien, sumats, una lectura clarament de no al referèndum.

Però això molt possiblement és una opció que, per molt motius, no es podrien permetre. En tot cas, caldria trobar una fórmula que permetés que la unitat no es quedés només en els partidaris de la independència sinó que englobés, també, els sobiranistes no independentistes.

Josep Maria Camps

@jmcampsc

2 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A GEST DE GENEROSITAT

3 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A MISSATGE AL MÓN

4 – LA LLISTA SENSE PRESIDENT COM A GARANTIA DE TRANSICIÓ

Advertisements

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s