POTSER LA DEMOCRÀCIA TAMBÉ ÉS UNA UTOPIA?

Si volgués parlar només dels esdeveniments d’aquests dies a Catalunya, amb dues forces polítiques -que de fet, són tres, CDC, ERC i CUP- molt allunyades per molts motius, però condemnades a entendre’s, titularia aquest text: EL REI ARTUR NO VOL ABDICAR. Seria un títol provocador, potser fins i tot tendenciós, tot i que resumiria força bé el que, a parer meu, està passant a la política catalana actual. Però el que m’interessa més és analitzar la naturalesa de les diferències que separen els projectes polítics d’aquestes forces, perquè les trobo molt significatives.

Descartat el primer títol, vaig anar a petar a aquest altre: “POLÍTIC”, L’ADJECTIU QUE ES VA SUBSTANTIVAR. Us explicaré el perquè: és un terme que fem servir molt sovint, d’una manera mecànica i amb unes connotacions tan fortes, la majoria negatives, que gairebé ja no parem esment en la paraula en sí. Jo ho vaig fer, i em vaig adonar que no és el que sembla, un substantiu, sinó que és un adjectiu substantivat, i que, per tant, en origen devia acompanyar algun altre substantiu. Aquest substantiu, com que se suposa que vivim en una democràcia, devia ser “representant“.

Això em va portar a una reflexió que, aparentment, semblava banal: un substantiu denota una cosa substancial, en aquest cas, una persona -el “representant”- però un adjectiu és un qualificatiu, denota una qualitat -“polític”-. I aquesta qualitat, quan desplaça i acaba substituint el substantiu, es converteix en substància. Pensat això, em vaig adonar que si això és el que passa a nivell lingüístic, potser també passa a nivell real, i per això ja no tenim un representant, sinó que tenim un POLÍTIC, així, a seques i en majúscules.

Després vaig fer una associació d’idees: potser aquest era un fenomen anàleg a la SACRALITZACIÓ, que és el que passa quan un símbol deixa de ser-ho per convertir-se en un sagrament, és a dir, en una realitat, o almenys percebuda com a tal. Sacralització, per exemple, és el que passa quan l’hòstia que simbolitza el cos de Jesús es converteix, per als catòlics practicants, en el cos de Crist de debò. Cosa que, per cert, els converteix en caníbals quan se la mengen. És a dir, que pels altres potser és canibalisme simbòlic, però per a ells, si realment s’ho creuen, és canibalisme i punt.

I així vaig arribar a aquesta conclusió: una sacralització similar la perpetrem els ciutadans quan mirem el líder polític i el veiem i l’escoltem no com el representant, la imatge pública d’una força política formada per molta gent i que funciona de forma col·lectiva i col·legiada, sinó com a la persona que encarna, per sí sola, tots els valors i tota la “substància” d’aquella força política. És a dir, deixa de “fer de” -com el substantiu que, circumstancialment, és portador d’una qualitat determinada, en aquest cas ser la veu i la imatge d’un col·lectiu organitzat políticament- per passar a “ser” -qualitat substantivada i, per tant, encarnació d’aquesta qualitat-.

I els periodistes, quan estem pendents de les opinions del líder, de les seves paraules, de la seva cosmovisió, dels seus mínims gestos, dubtes i silencis, de la seva imatge personal, de com es vesteix, de com es pentina, i ho interpretem tot plegat com la voluntat i l’essència de la força política en el seu conjunt, estem aprofundint, perfeccionem encara més aquesta sacralització. I quan l’elaborem en les nostres cròniques i la difonem a tothom, ja s’ha consumat la sacralització.

És així que el que havia de ser “representant polític” s’acaba convertint en “POLÍTIC“, i la “POLÍTICA” deixa de ser, com diu la definició de diccionari, “la ciència i l’art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en els seus afers interiors i exteriors”, i es converteix, simplement, en “allò que fan els polítics“. I així s’acaben convertint en éssers omnipresents, en autèntics reis, gairebé emperadors o faraons del seu regne, sigui petit o gran. I ells s’ho acaben creient.

Cap intenció de demonitzar aquestes persones ni les organitzacions que lideren, perquè personalment no crec que siguin el problema. El problema és de tots, i per tant, és sistèmic. Com diria en Manuel Delgado, aquests “polítics” només fan allò que s’espera d’ells, allò que els altres esperem d’ells. Però també considero evident que, per la pròpia dinàmica de l’acció política, aquests llocs els acaben “ocupant”  persones a les quals els agrada encarnar aquest tipus de papers, que s’hi troben bé, i que sovint s’hi recreen. Serien persones a les que els agrada allò que s’anomena “l’eròtica del poder“, és a dir, l’afició a les sensacions fortes que se senten quan s’assumeixen responsabilitats en nom de tots. Pel camí s’haurien anat quedant totes aquells altres “polítics” amb interessos menys personalistes.

Ho sé, tot això posa en qüestió la naturalesa democràtica de la majoria de les forces polítiques i, per extensió, del sistema polític en general. I el problema s’agreuja quan, un cop els líders ja són els que decideixen solets les coses importants, acostumen a deixar-se tractar de igual a igual per grans empresaris, financers i altres personatges “importants”, personatges que gairebé sempre tenen grans interessos que poques vegades coincideixen amb els interessos públics. D’aquí a l’oblit del programa polític, a la corrupció, al mal govern i a les crisi només hi ha un pas.

Per tot això aquest text ha acabat tenint el títol que l’encapçala: POTSER LA DEMOCRÀCIA TAMBÉ ÉS UNA UTOPIA?  Pregunta que, ho reconec, pot sonar cruel, fins i tot escandalosa, però penso que hi ha motius més que suficients per fer-se-la. Sense perdre de vista, es clar, que la democràcia, tal com la practiquem aquí i a molts altres països, té un avantatge real que no és menor: permet canviar els governants de manera incruenta i legítima i, a més, i a pesar de tots els peròs que es puguin fer, permet fer-ho d’acord amb el parer de la majoria de la població. Però potser la democràcia s’acaba aquí, i les organitzacions polítiques no poden funcionar internament de manera democràtica perquè necessiten lideratges forts i carismàtics per sortir amb garanties a l’arena electoral -aquí ho intento explicar amb altres paraules: ELS PARTITS POLÍTICS SÓN MOVIMENTS O SÓN MARQUES COMERCIALS? http://bit.ly/1Q2Yrfq.

A casa nostra tenim unes quantes forces polítiques que estan convençudes que això no és cert, i estan intentant funcionar de manera autènticament democràtica. Estic pensant, per exemple, en la CUP i també en Barcelona en Comú, que expliciten tot això esforçant-se a no dependre de líders carismàtics i a prendre les decisions importants de manera col·legiada i col·lectiva, i aferrant-se a slogans com “governar obeïnt” -tot i que Bcomú ho viu amb la contradicció de dependre d’un lideratge molt carismàtic, tot s’ha de dir-. Però el dubte que em ve al cap immediatament després és: es pot funcionar així de manera indefinida? Perquè potser no es pot, i al cap d’un temps, la dinàmica «sacralitzadora» acaba amb aquestes bones intencions. Potser va ser això el que va passar a la transició, amb forces polítiques que havien començat amb les mateixes intencions que ara aquests nous partits però que després d’uns quants anys les van acabar oblidant?

He fet tot aquest recorregut per arribar al cap del carrer, que és el que tenim al davant ara mateix al nostre país: moltíssima gent ha fet una aposta molt forta per la independència, però concretar aquesta aposta depèn ara de tres xifres màgiques, aquests 62-10-63 que han esgarriat els plans al senyor/rei Artur al que feia referència més amunt i que obliguen a aquestes dues forces polítiques, CDC i la CUP -amb ERC pel mig, massa sovint de perfil, aquí intento definir el paper que estan fent: ERC, COMPARSA SUBSTITUTA D’UDC? http://bit.ly/1KFtOZD– les obliga, deia, a posar d’acord, a casar dos móns que no són només dues maneres de veure la política i fer-la, sinó que són gairebé dues concepcions oposades de la naturalesa humana: una opta pel providencialisme, pel messianisme de l’ésser escollit que és l’únic capaç de guiar el poble cap a la terra promesa; i l’altra creu en la naturalesa intrínsecament democràtica de l’espècie humana, capaç de debatre i posar-se d’acord en qüestions importants de manera col·lectiva i sense haver de dependre de lideratges personals excessius.

Jo em decantaria per la segona, però la veritat és que tinc molts dubtes. I aquests dubtes no passen pel que podria anomenar-se “antiassamblearisme”, és a dir, el pensar que, en el fons, una assemblea o reunió política o com se li vulgui dir, és el més manipulable del món i, per tant, pot ser profundament antidemocràtica. Davant d’aquest «però» es poden fer un parell de consideracions: la primera és que potser un partit polític amb un lideratge fort i carismàtic ja és com una assemblea permanentment manipulada pel líder, amb una estructura jeràrquica que en penja i en controla la dinàmica. I la segona és que això negaria la capacitat humana de bastir organitzacions polítiques representatives i eficaces, cosa que un exemple tan pròxim i recent com l’ANC demostra que és fals.

El meu dubte principal és el que he intentat explicar més amunt: aquesta tendència que tenim els humans a esperar que les solucions les aportin éssers extraordinaris, tendència que sembla la base d’aquest messianisme d’aparença quasimonàrquica amb què funcionen la majoria de forces polítiques. Un messianisme que permet coses com, per exemple, que un líder com Aznar decidís, tot solet, afegir-se el 2003 als altres dos líders mundials per formar “el trio de les Azores” i que, a pesar dels dubtes que aquest moviment estratègic “creatiu” i agosarat va generar en el seu partit, tots els seus integrants van fer-li confiança cega i van refrendar la decisió com un sol home. Només alguns van gosar, “off the record”, verbalitzar els seus dubtes i la manera com ho van fer ens dóna la clau de volta de tot plegat: “No ho veiem gens clar, però no s’ha equivocat mai, perquè s’hauria d’equivocar ara?“.

És aquest providencialisme, aquesta capacitat sobrenatural que esperem massa sovint els humans dels nostres líders el que fa dubtar, molt i molt, de les possibilitats reals de la democràcia com a forma d’organització política de les societats humanes, almenys tal i com la defineixen els diccionaris.

Josep Maria Camps

novembre 2015

Anuncis

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s