ERC, LA COMPARSA SUBSTITUTA D’UDC?

Jordi Pujol va crear CDC els anys 70 com un projecte personal, fet a la seva mida. Aquest partit va funcionar durant força anys, dècades de fet, més com un club de fans que no pas com un partit polític de debò. Un club de fans amb la peculiaritat que estava dirigit no pel fan més entusiasta de l’estrella, sinó per la mateixa estrella. Aquí podríem fer una digressió i preguntar-nos si Pujol ha estat el màxim admirador de sí mateix. Bromes a part, fa anys que em volta pel cap el dubte de si l’associació posterior de CDC amb UDC no va ser fruit de la mala consciència de Pujol amb el partit que, de manera natural, hagués hagut de ser el seu des del primer moment.

No conec què va passar entre Pujol i UDC els anys 70, i per tant, el més probable és que tot això estigui més en la meva imaginació que en la realitat, però el cert és que amb aquella coalició Pujol va lligar curt l’únic partit que estava en la mateixa sintonia ideològica i sociològica que el seu. L’arribada de Duran i Lleida al lideratge d’UDC, amb l’ambició de no ser simple comparsa, va portar les contradiccions d’aquest esquema fins al límit, amb els resultats que tots coneixem: un equilibri precari que ha durat molts i molts anys.

Aquest estiu hem vist el final d’aquesta història. I ha arribat al final degut al moviment de fons que va fer CDC fa tres anys, quan va abandonar la tradicional actitud de “peix al cove” per situar-se al capdamunt de l’onada independentista. La incomoditat d’UDC des de llavors ha estat manifesta, però els interessos creats eren prou grans com per aguantar la situació el màxim de temps, i així ha estat. Amb la incògnita encara per resoldre de quin serà el futur de UDC, si aconseguirà sobreviure o si desapareixerà entre convulsions i escàndols degut a l’enorme deute que arrossega -després del fracàs del 27S, això s’hauria de resoldre definitivament abans de finals d’any, amb les eleccions legislatives espanyoles-, apareix una nova incògnita: aconseguirà CDC fer amb ERC el mateix que va fer amb UDC, és a dir, fagocitar el seu espai político-electoral i lligar-la curt per limitar-ne el creixement? Perquè la intenció de CDC de repetir l’esquema em sembla que és clara, amb en Mas com a digne substitut de Pujol com a estrella suprema.

Aparentment aquesta era una malaltia per a la que ERC ja estava vacunada, si tenim en compte el que va passar a la primera legislatura, la del 1980, quan la ERC d’Heribert Barrera va fer president Jordi Pujol per, a continuació, entrar en una travessia del desert de 20 anys a l’ombra de l’hegemonia de CDC. Però ara que l’hegemonia política a Catalunya pertany clarament a l’argumentari i el programa bastit per la ERC de Carod Rovira -això ho argumento aquí: la independència de Catalunya, un projecte d’Espanya?-, la transmutació de la CDC de Mas de fa tres anys sembla que tenia com a objectiu arrabassar a ERC la centralitat argumental, i aconseguir confinar-la de nou a un paper subaltern.

Des del 9N aquest ha estat el conflicte entre les dues formacions, amb un Mas pugnant per lligar ERC el més curt possible, a la manera com havia fet amb UDC en el seu moment. Es deixarà ERC fer això? doncs de moment sembla que sí, perquè amb l’acord de creació de JuntsXSí de juliol les dues formacions ja han fet un pacte de sang que les obliga a conviure molt estretament, en un esquema que recorda al que tenien CDC i UDC -en millors condicions, això sí: llavors el repartiment era 75%/25%, el d’ara és 60%/40%-. De moment ja hi ha la base per a repetir l’esquema, i veurem els pròxims dies i setmanes i mesos si ERC -amb l’ajut de les anomenades “entitats sobiranistes” i els independents afegits a la llista, i sense oblidar el paper de la CUP, es clar-, aconsegueix que l’altra part del pacte -l’anomenat “Full de Ruta”- faci que les legítimes aspiracions de CDC i de Mas de mantenir l’hegemonia passin a millor vida. Aquí ERC s’hi juga pràcticament dècades de feina.

I sempre ens quedarem amb el dubte de què hagués passat d’haver-se fet la famosa “llista sense president” proposada per la CUP, una llista sense polítics que, en cas de majoria absoluta, no escolliria president, de manera que el Parlament s’hauria hagut de dissoldre als dos mesos. Això hagués convertit el 27S en un autèntic referèndum sobre la independència que aniria seguit immediatament per unes noves eleccions, que haurien estat plenament constituents i a les que cadascú aniria per separat i amb programa propi. Pels que vulguin ampliar, poden llegir-ho aquí molt ben explicat:  “Set dies de juliol”.  Totes les altres forces sobiranistes estaven disposades a llençar-se amb entusiasme a aquest insòlit experiment, però a l’Artur Mas li va fer por i el va rebutjar, no se sap si pels seus riscos en general, o pels riscos concrets per a ell i el seu partit polític. Llavors va aconseguir forçar la creació de JuntsXSí que ha portat al fracàs triomfant d’ahir, i que ara caldrà veure cap on porta. De moment, a un 62-10-63 que li ha posat les coses molt, molt difícils al futur polític del mateix Artur Mas.

Josep Maria Camps

 
Anuncis

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s