La independència de Catalunya… un projecte d’Espanya?

També ho hauria pogut titular: Qui són els principals impulsors de la independència, els que diuen que la volen, o els que diuen que no pot ser, i que a més, és impossible? Fins l’any 2000 l’independentisme català era molt minoritari, organitzat al voltant de petits partits extraparlamentaris primer i després també de ERC, un cop aquest partit es va definir clarament a favor. A partir de l’any 2000 ERC augmenta de manera força significativa la seva representació parlamentària, i des llavors l’ideari independentista no ha parat d’estendre’s. Què va passar l’any 2000? Doncs que va començar la segona legislatura del PP de José María Aznar que, ja amb majoria absoluta, no li va caldre pactar res amb ningú ni tampoc fingir centrisme, i es va dedicar al que semblava que era el seu objectiu principal: recuperar l’hegemonia per a la dreta.

Mirant enrere, es podria assegurar que a Espanya l’HEGEMONIA -en un sentit purament gramscià, és a dir, el gruix de creences polítiques que tenen una acceptació tàcita majoritària entre la població- era d’esquerres des dels anys 70, i que la transició va ser possible precisament perquè els poders fàctics van percebre això clarament. L’habilitat de Suárez i les pugnes dins l’esquerra van retardar fins el 1982 que això es reflexés a les urnes, quan el PSOE ja havia guanyat el pols a la resta de forces d’esquerra i s’havia centrat prou com per aspirar a representar aquella hegemonia d’una manera prou àmplia. Una hegemonia d’esquerra moderada, força convençuda de la definició d’Espanya que feia la Constitució, descentralització autonòmica inclosa, i que va arribar gairebé immutable a l’any 2000, a pesar de la victòria del PP l’any 1996. Els esforços que van haver de fer Aznar i companyia per amotllar-s’hi llavors són la mostra de com de forta percebien ells mateixos aquella hegemonia.

Però del 2000 al 2004 es dediquen no només a manar, sinó també a fer-ho amb un estil desacomplexadament recentralitzador, recuperant amb els fets, que no encara amb les paraules, una idea d’Espanya anterior a la Constitució. I ho fan amb molta convicció i també amb força èxit. Això ho percep clarament una part significativa de l’electorat català, que en les següents eleccions abandona CiU i passa a donar suport a la ERC de Carod Rovira, cosa que porta a un govern d’esquerres a Catalunya. A partir d’aquí, i poc a poc, l’argumentari independentista fixat per aquest partit a finals dels 90 -sobretot l’espoli fiscal, però també la denúncia de les autopistes de peatge, de les infraestructures estratègiques centralitzades, etc- va anar guanyant adeptes fins que el va acabar assumint la majoria de forces polítiques i socials, i fins i tot bon part de l’empresariat català, de manera que es pot dir que l’independentisme és, ara com ara, hegemònic a Catalunya. Pel camí, el nou Estatut, la retallada a Madrid, i la posterior re-retallada del Tribunal Constitucional.

Això no és mèrit d’ERC? En part, sí, va ser una reorientació cap a un nacionalisme no ètnic ni essencialista -molt diferent del de CiU-, i centrant-se en els arguments més pragmàtics a favor de la independència, tot plegat amb gran poder de convicció. Però també hi ha el mèrit d’Aznar, del PP i també del gruix d’institucions i poders de tota mena que van afegir-se al seu afany de recuperació d’una Espanya centralista i centralitzada, una onada que, aparentment, va aconseguir el seu propòsit, recuperar l’hegemonia, però que va ser percebuda per gran part de la societat catalana com el retorn a una situació anterior gens desitjable, cosa que l’ha anat empenyent en direcció contrària. La crisi econòmico-financera ha ajudat a accelerar-ho.

Els que han aconseguit l’hegemonia a Espanya no pensaven en Catalunya, sinó en “recuperar” una Espanya ideal que percebien que estava en perill. En perill per l’autonomisme, sí, però també, entre altres factors, per la Unió Europea, que està buidant de sobirania als estats -i d’aquí la resistència a l’aplicació de normatives europees i l’incompliment de moltes altres, que són percebudes com a ingerències, a pesar que mai s’expressa clarament un discurs anti-europeista, molt mal vist, perquè l’europeisme també és hegemònic-, de manera que es pot qualificar com a un enrocament d’Espanya com a nació-estat, davant les amenaces que es perceben que la poden perjudicar. Com que aquesta Espanya, tal com la veuen els impulsors, exclou la catalanitat tal com ja està configurada, com a subproducte creix enormement l’independentisme català.

Però els impulsors d’aquesta “recuperació” d’Espanya no han interpretat l’auge del moviment independentista català com a obra seva, sinó just al contrari: com una confirmació que tenien raó i que Espanya estava en perill de debò, i per això s’estan dedicant en cos i ànima a combatre’l. De manera que ara hi ha dos blocs cada vegada més enfrontats i cada vegada més nítidament definits, el centralista espanyol i l’independentista català, hegemònics cadascú en el seu àmbit. En aquesta dinàmica, s’han configurat dos paradigmes argumentals que es neguen mútuament la legitimitat i amb uns pressupòsits de base que impossibiliten gairebé la comunicació. Amb tot això, els integrants d’una i altra banda cada vegada tenen menys respecte pels integrants de la part contrària, cosa que comporta una deshumanització cada vegada més crua de l'”altre”.

El que estem vivint es pot definir com un procés de CISMOGÈNESI. Pels que no el coneguin, aquest concepte el va encunyar Gregory Bateson, i defineix els processos en els quals dues parts s’enfronten i en els que hi ha un augment progressiu de l’agressivitat mútua. Aquests processos són graduals i sostinguts en el temps, de manera que arriba un moment en què no està clar quan ha començat tot, i les parts s’acusen mútuament de ser els iniciadors i els únics responsables de l’enfrontament. Degut a la gradualitat, sol passar que les persones que hi estan involucrades no arriben a ser conscients dels canvis profunds que estan patint fins que el procés ja està força avançat. Molts tipus de conflictes comencen així, per exemple separacions matrimonials, enfrontaments empresarials i, també, força guerres, sobretot les civils.

En aquests processos, l'”altre” es converteix en una obsessió, i acaben passant coses i s’acaba arribant a situacions que molt sovint no tenen explicació “racional” possible, per moltes anàlisi econòmiques o geoestratègiques que es facin a posteriori. Perquè el que més defineix els processos de cismogènesi és la realimentació que troba cada part en allò que fa i diu l’altre, i que porta a reaccionar-hi, en una cadena d’acció/reacció cada vegada més agressiva i més purament emocional.

Fins l’any 2000, doncs, a Espanya hi hauria hagut una situació prou estable en què l’independentisme català era una expressió utòpica d’uns ideals vistos com a romàntics i irrealitzables dins de l’hegemonia de l’Espanya autonomista i d’esquerres -no necessàriament d’acord amb les polítiques reals que es practicaven, això sí, però això és una altra història, i reclamaria un altre tipus d’anàlisi-. Un cop l’hegemonia comença a canviar de tendència, l’equilibri es trenca i la cismogènesi es posa en marxa.

Hi pot haver càlcul, premeditació, programació en un procés com aquest?  És a dir: es pot controlar una cismogènesi? És possible que hi hagi integrants o grups d’integrants d’una o altra banda que, per la seva posició política o social, tinguin la sensació que controlen el procés, però a mida que avança apareixen elements inesperats que passen a dominar la situació i a dirigir la dinàmica de l’enfrontament, perquè superen totes les previsions que s’hagin pogut fer i l’acceleren cap a estadis molt avançats i, de vegades, irreversibles.

Quins pronòstics es poden fer? La situació és molt dinàmica, i pot evolucionar cap a escenaris força diferents, i això ens porta a diferents preguntes: l’hegemonia de l’Espanya diguem-ne pre-constitucional serà vigent durant molt de temps, o està a punt d’acabar-se? Les pròximes eleccions generals espanyoles aparentment poden anunciar la seva fi, però abans que no arribin poden passar moltes coses. En aquest sentit, cal tenir en compte que l’aprofundiment d’aquesta cismogènesi és una de les poques possibilitats que té la dreta de mantenir l’hegemonia política, però també beneficiaria l’hegemonia independentista a Catalunya. I en sentit contrari: si l’hegemonia a Espanya canvia de signe i la cismogènesi es refreda, es mantindrà la força de l’independentisme a Catalunya, o també es diluirà? Són preguntes ara com ara de resposta impossible, el moment històric és molt incert. I d’aquí la seva gràcia, però també els seus riscos.

Josep Maria Camps

Anuncis

5 comments

  1. Postres · Desembre 15, 2015

    Francament. El rotllo del nacionalisme étnic i essencialista comparant CiU a ERC és fals.
    La idea d’un independentisme no nacionalista és interesant però en realitat implica a quatre gats que fan teories i a quatre gats que voten.
    No deixa de ser un reflex de fins a quin punt el patriotisme és vist de dretes per gent d’esquerres.
    L’independentisme de “dretes” ja existia però cap partit en treia profit.
    Tots sabem que els independentistes no tenim pràcticament medis ni poder. És obvi que és Espanya és la principal responsable del creixement independentista fent visible el que ja era visible per a molts.
    No comparteixo la tesi de la cismogènesi. Sóc independentista i Espanya el que em fa és mandra. Se m’en refot. Si volen odiar que odïin ells. No els fotré ni cas.

    M'agrada

  2. koldolaw · Novembre 3, 2015

    Em sembla un article d’opinió molt encertat, i hi afegiria solament que en el canvi cap a la recentralització a Espanya hi té molt a veure l’ofensiva neoliberal dels anys 90, la cara visible de la qual en són els actors Tatcher, Reagan…

    M'agrada

    • Josep Maria Camps · Novembre 4, 2015

      Tens raó, aquesta que comentes és la vessant internacional de la tendència conservadora, neocon o com es vulgui dir, que ha arrassat al món els últims 25 anys, des de la caiguda del mur de Berlín, de fet. Jo m´he centrat en la característica més específica de la versió espanyola d’aquesta tendència, la seva naturalesa de nacionalisme espanyol gairebé visceral, i que és, de fet, un neofranquisme gens acomplexat. Gens acomplexat però que no pot, de moment, admetre obertament que és hereu directe del franquisme original, cosa que no els impedeix girar del tot la truita i acusar algunes forces polítiques catalanes d’actuar com el règim franquista si creuen que aquest argument els ha de beneficiar.

      M'agrada

  3. Retroenllaç: ERC, LA COMPARSA SUBSTITUTA D’UDC? | cròniques subsidiàries
  4. Retroenllaç: INDEPENDENTISME? UNIONISME? SUBSIDIARIETISME!!! (sí, ja ho sé, és una paraulota…) | cròniques subsidiàries

si tens alguna cosa a afegir o a comentar

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s