EL REFERÈNDUM, UNA ASSIGNATURA PENDENT A L’ABAST

Des de l’estiu del 2015 l’independentisme català disposa d’una eina revolucionària que, quan ho desitgi, li permetrà celebrar un referèndum d’autodeterminació inatacable.

Aquesta eina no s’ha fet servir fins ara per diverses raons, però principalment perquè exigeix una sèrie de condicionants que els lideratges de l’independentisme no han estat capaços d’assumir i de complir.
Aquests condicionants resumits són: aconseguir una unitat radical d’acció; i que els líders polítics s’apartin temporalment en bloc.
La Llista Sense President
Alguns ja haureu endevinat de quina eina es tracta: és l’anomenada “Llista Sense President”. Pels que encara no la conegueu: és una llista unitària independentista que es presentarà a les eleccions al Parlament de Catalunya composada no per polítics en actiu, sinó per persones de la societat civil respectades i amb prestigi.
En cas d’aconseguir més del 50% dels vots convertirà les eleccions en l’equivalent exacte d’un referèndum d’autodeterminació exitós i els diputats elegits en aquesta llista, que tindran la majoria absoluta, no escolliran president, de manera que es convocaran de manera automàtica unes segones eleccions.
Perquè serà l’equivalent a un referèndum? Doncs perquè haurà servit per comptar de manera fiable, rigorosa i políticament vàlida el suport a la independència.
Fiable i rigorosa, perquè es farà amb els mecanismes i les garanties habituals dels processos electorals normals, i políticament vàlida perquè ningú podrà dir que els resultats no són els que són.
I s’haurà pogut fer aprofitant el marc jurídico-polític espanyol actual, sense necessitat de bastir legislacions i organitzacions electorals que el desafiïn.
En definitiva, que els efectes polítics que produirà aquesta llista, tant si guanya com si perd, seran, com a mínim, els mateixos que els d’un referèndum, perquè haurà permès als ciutadans de Catalunya expressar la seva voluntat sobre l’autodeterminació i ho haurà fet saber a tot arreu de manera alta i clara.
El referèndum, assignatura pendent
Aquesta llista es va idear per presentar-la a les eleccions del 27S, i el fracàs -relatiu- de l’independentisme llavors va portar posteriorment a recuperar el referèndum com a assignatura pendent, cosa que va desembocar en l’1-O, amb els resultats que tots coneixem prou bé i que revivim cada dia al judici contra els líders independentistes.
Aconseguir fer un referèndum políticament vàlid és l’assignatura pendent de l’independentisme des de, com a mínim, el desembre del 2012. En els més de 6 anys que han passat des de llavors s’ha intentat en 3 ocasions, el 9N del 2014, el 27S del 2015 i l’1-O del 2017, però cap d’elles no ha tingut les característiques necessàries perquè sigui considerada per tothom, a Catalunya, a Espanya i al món, plenament i de manera clara com un referèndum de debò.
Un referèndum acordat amb l’administració central hores d’ara ja ha quedat clar que és una pura quimera. L’alternativa que representa la Llista Sense President és, de moment, l’única possibilitat de fer-lo, però les dificultats per portar-la a la pràctica van augmentant cada dia que passa.
La dinàmica de la cismogènesi
En aquests anys hem viscut l’agreujament d’un conflicte polític que es pot analitzar amb l’ajuda d’un concepte poc conegut, el de cismogènesi. Aquest concepte defineix els conflictes en els quals hi ha un augment de bel·ligerància progressiva i sostinguda en el temps entre dues parts, una mena d’escalada que va portant el conflicte a etapes cada vegada més agudes.
Aquest augment és prou lent com perquè sovint sigui difícil apreciar-ne els efectes a curt termini, però prou sistemàtic i acumulatiu com perquè a mig i llarg termini els canvis acabin sent profunds. Un exemple per adonar-se d’això pot ser fixar-se en la beligerància dels discursos anticatalanistes presents a la campanya del 28A, impensables fa només uns quants anys.
Pel davant tenim, doncs, un previsible agreujament de la cismogènesi, en la qual els líders independentistes vagin assumint un paper cada vegada més subaltern, progressivament arraconats per la potència i l’agressivitat dels discursos espanyolistes que estan questionant tot el títol vuitè de la constitució, tret de l’article 155.
Això passarà tret que siguin capaços de fer un moviment estratègic de profunditat que els permeti recuperar la inciativa i deixar d’anar a remolc de l’acció jurídico-política de la maquinària estatal. Però aquest moviment té cada vegada menys marge: degut a l’aprofundiment de la cismogènesi, potser fins i tot és massa tard.
Però malgrat això, una eina com la Llista Sense President continuarà disponible en el futur, esperant que els lideratges independentistes entenguin el seu potencial revolucionari. De fet, és una eina que es pot utilitzar en altres cites electorals en què estigui convocada tota la ciutadania catalana en bloc, com les generals espanyoles o les europees. El 28A, per cert, hagués estat una bona ocasió.
Cal recordar que tenen a les seves mans la possibilitat d’activar-la quan vulguin, convocant eleccions al Parlament de Catalunya. La ironia ara mateix és que la persona que ho faria, l’actual president de la Generalitat, va tenir un paper cabdal en la gènesi de la Llista Sense President.
Trobareu les argumentacions detallades sobre tot això als articles dels següents enllaços:
1- La Llista Sense President com a expressió d’unitat http://bit.ly/2cNkoRk
2 – La Llista Sense President com a gest de generositat:http://bit.ly/2dhwAIR
3 – La Llista Sense President com a missatge al món http://bit.ly/2d94W3k
4 – la Llista Sense President com a garantia de transicióhttp://bit.ly/2dV2izr
5 – La Llista Sense President com a contrafoc http://bit.ly/2fovSuu
I en forma de relat, com hauria pogut ser en la pràctica la LLISTA SENSE PRESIDENT durant el 2017:
DE LA DERROTA APARENT A LA VICTÒRIA CONTUNDENT http://bit.ly/2m9q23j
Anuncis

UNA LLISTA PER CONVERTIR EL 28A EN UN REFERÈNDUM DE DEBÒ


Davant les eleccions convocades per Pedro Sánchez el 28 d’abril, l’independentisme està discutint què és millor:

1. No presentar-s’hi ni votar-hi.

2. Que els partits s’hi presentin per separat -fins i tot hi ha gent que reclama a la CUP que ho faci, renunciant a la seva estratègia més bàsica-.

3. Presentar-s’hi amb una llista unitària independentista.

Els que aposten per la 3 diuen que podria arribar a haver-hi més de 30 diputats independentistes que farien imprescindible pactar-hi per poder governar Espanya, de manera que es podria forçar la negociació famosa.

UN REFERÈNDUM NINA RUSSA

Però la 3 té una potencialitat molt més poderosa que no s’està tenint en compte: si hi hagués una única llista independentista es podria convertir en l’equivalent a un referèndum d’autodeterminació.

Es pot fer un referèndum incrustat, encastat, “amagat” com una nina russa dins d’unes generals?, potser preguntareu. I potser afegireu: quina bogeria!

Doncs sí: si hi ha una sola llista independentista, els resultats a Catalunya només es podran interpretar com que els que hi hagin votat a favor donen el seu suport a la independència de Catalunya. És a dir, el que passa en els referèndums d’autodeterminació.

I com que seran unes eleccions “normals”, amb totes les garanties de seguretat i de fiabilitat i de rigor que això suposa, tothom a dins i a fora d’Espanya haurà de donar aquests resultats per bons.

SENSE PARTITS NI POLÍTICS

Això seria així, però, només si es complís una condició imprescindible: la llista no ha de ser de partits ni de polítics professionals, sinó que ha d’estar formada per gent significada de la societat civil disposada a fer un paper que serà molt dur.

Perquè no hi ha d’haver polítics professionals? Doncs perquè els lideratges actuals de l’independentisme ja han tingut la seva oportunitat i han fet el que han fet, i la cosa ha anat com ha anat. De resultes d’això ara aquests líders estan a la presó, a l’exili i/o en una guerra d’estratègies fratricida farcida de retrets creuats i de promeses que contradiuen dia sí dia també els missatges d’unitat i de que saben on van.

És a dir: les estratègies polítiques dels líders del procés independentista han fracassat, i cal que tothom ho admeti.

Però el que no ha fracassat és l’anhel del sobiranisme, que continua tant o més viu que mai, sobretot de resultes de l’agressivitat dels seus adversaris.

UN PROGRAMA AMB UN ÚNIC PUNT

De manera que sense llistes partidistes els ciutadans catalans es trobarien únicament amb una llista amb un programa d’un sol punt: el suport a la independència, i prou.

En canvi si aquests mateixos ciutadans es troben amb múltiples paperetes independentistes, amb plantejaments i partits fent cadascú la guerra pel seu compte, el resultat ja sabem quin serà.

CAL RECLAMAR-LOS QUE DEIXIN PAS

Però perquè això sigui possible els actuals líders independentistes, els vells i els nous, han d’admetre que han de deixar pas i fer-ho. I com que sols és molt difícil que ho facin, caldrà ajudar-los molt i molt a prendre la decisió.

No se’ls pot culpar de res, perquè la immensa majoria ha fet el que ha pogut vistes les circumstàncies, però sí que se’ls ha de poder reclamar que entenguin que el seu moment ja ha passat, i que estem en una altra etapa.

UNA ADAPTACIÓ DE LA LLISTA SENSE PRESIDENT

Aquesta llista unitària recuperarà l’esperit de l’anomenada Llista Sense President, plantejada per bona part del sobiranisme l’estiu del 2015 i que el projecte de Junts pel Sí va llençar a la paperera.

En el següent article trobareu les argumentacions del perquè llavors era una molt bona estratègia, i també del perquè a dia d’avui s’ha convertit en la millor possible:

3 – La Llista Sense President com a missatge al món http://bit.ly/2d94W3k

També trobareu altres arguments vàlids per la LLISTA NINA RUSSA en aquests altres articles:

1- La Llista Sense President com a expressió d’unitat http://bit.ly/2cNkoRk

2 – La Llista Sense President com a gest de generositat: http://bit.ly/2dhwAIR

4 – la Llista Sense President com a garantia de transició http://bit.ly/2dV2izr

5 – La Llista Sense President com a contrafoc http://bit.ly/2fovSuu

I en forma de relat, com hauria pogut ser en la pràctica la LLISTA SENSE PRESIDENT:

DE LA DERROTA APARENT A LA VICTÒRIA CONTUNDENT http://bit.ly/2m9q23j

GRETA THUNBERG, UN MILAGRO NECESARIO – CRÓNICAS DEL RETROPROGRESO – 2

Siempre me ha fascinado el cuento del vestido del emperador: la idea que una corte entera y un país entero puedan aceptar de manera “normal” que su máximo dirigente desfile completamente desnudo por las calles, con el argumento que lleva un vestido maravilloso que no pueden ver los tontos, parece a la vez increíble y completamente creíble.

greta thunberg - foto facebook - 2

La irrupción en la escena internacional de Greta Thunberg me ha evocado de manera muy directa y poderosa este cuento: verla ante las élites económicas, políticas y sociales mundiales que se reunen cada año en la cumbre de Davos, haciéndolos responsables del cambio climático y el calentamiento planetario sin temblarle la voz en ningún momento, equivale a presenciar la versión más real y actual del cuento.

greta thunberg - foto facebook - 7 - a davos - 2

Para los que no conozcáis a esta chica de 16 años que apenas aparenta 13, su fama empezó en agosto cuando se plantó ella sola delante del parlamento de Suecia cada día para reclamar que su país cumpla con los compromisos de París sobre el cambio climático. Fue justo en plena campaña de unas elecciones legislativas en las que no podía votar, y se dijo: no tengo voto, pero tengo voz.

En septiembre, después de las elecciones, transformó su protesta de diaria en semanal, y desde entonces cada viernes falta al instituto para sentarse delante del parlamento. Una acción individual que compartió en las redes sociales y que atrajo la atención de activistas y de periodistas, que empezaron a hablar de ella.

En noviembre grabó un discurso de las llamadas conferencias TED, en diciembre la invitaron a hablar delante de los negociadores de la COP24 de las Naciones Unidas sobre el cambio climático en Katowice, en Polonia, y en enero ha hecho lo mismo en Davos.

Como resultado del revuelo mediático y en las redes sociales, con las etiquetas #FridaysForFuture -viernes por el futuro- y #SchoolStrike4climate -huelga escolar por el clima-, su iniciativa se ha convertido en un movimiento europeo, con huelgas y manifestaciones inauditas y masivas de adolescentes en países como Bélgica o Alemania, movimiento que ya tiene ramas en otros países no europeos como Australia, Nueva Zelanda y Canadá, y que no sería extraño que acabase siendo planetario.

Invito a todo el mundo a escucharla: tal vez lo más sorprendente de Greta es la solidez de su discurso y la contundencia y serenidad con las que lo expresa, en un inglés perfecto y con frases cortas que saben condensar la magnitud del problema:

“Cuando digo que os asustéis, que entréis en pánico, quiero decir que tenemos que tratar la crisis como una crisis.”

 

“Pero no hay reuniones de emergencia, ni titulares ni noticias urgentes, nadie actua como si estuviéramos en una crisis.”

 

Ahora utilizamos 100 millones de barriles de petróleo cada día. No hay ninguna política para cambiar esto, no hay leyes para mantener el petróleo bajo tierra.”

 

“La mayoría de científicos del clima y de políticos ecologistas continuan cogiendo aviones para recorrer el mundo, y comiendo carne y lácticos.”

 

Hay gente que dice que tendría que estudiar para ser una científica del clima para “resolver la crisis climática”. Pero la crisis climática ya está resulta, ya tenemos todos los hechos y también las soluciones.”

 

Necesitamos esperanza, claro, pero todavía necesitamos más pasar a la acción.”

 

Como nuestros líderes se están comportando como niños, tenemos que tomar la responsabilidad que ellos deberían haber asumido hace tiempo.”

 

Su discurso evidencia que ha aprovechado su escasa edad para documentarse a fondo y que domina las cifras y los aspectos importantes de la problemática. Además, afirma que desde que llega a grandes audiencias, consulta los detalles con especialistas para asegurarse de que no divulga información errónea.

Pero quizás lo que da más potencia a su discurso es su coherencia: ha rechazado invitaciones para ir a hablar a muchos sitios del mundo, porque implicaba ir en avión, cosa que contribuye bastante al cambio climático. A Polonia y a Davos fue en tren. Tampoco come ningún tipo de alimento de origen animal, porque la producción industrial de carne y de leche y derivados es una de las principales fuentes de gases de efecto invernadero.

Su conversión en estrella internacional ha provocado que muchos escépticos la critiquen y pongan en duda su autenticidad: la han acusado de estar manipulada, de cobrar de intereses oscuros, de promocionar un libro de su familia, etc.

Ella se ha defendido explicando su historia: oyó hablar del cambio climático por primera vez cuando tenía 8 años, se obsesionó con el contraste entre lo que iba descubriendo y la ausencia de medidas para afrontarlo, a los 11 años entró en depresión, dejó de hablar y de comer, perdió 10 quilos en 2 meses… hizo entrar a su familia en la crisis enorme que ella percibía en el mundo.

Además de otras patologías mentales menores, le diagnosticaron la síndrome de Asperger, un tipo de autismo que limita mucho las capacidades sociales de los que la sufren, a la vez que les puede proporcionar capacidades cognitivas superiores. Por el camino consiguió que la familia enteresa se hiciese vegana, que su madre renunciara a su carrera internacional como cantante de ópera para no contribuir, con sus viajes, a las emisiones de la aviación comercial.

En resumen, más de 4 años de calvario familiar que los padres contaron en un libro titulado “Escenas del corazón”, publicado coincidiendo con el inicio de su huelga escolar y con ella en la portada. Y de ahí las sospechas que su huelga fuera una simple promoción.

Pero el momento crucial para ella fue unos meses antes, con un concurso de un periódico sueco, el Svenska Dagbladet, que pidió artículos sobre el cambio climático: se presentó y en mayo fue una de las ganadoras. Su artículo se publicó en el periódico y atrajo la atención de activistas suecos, que entraron en contacto con ella. 

Discutiendo sobre qué acciones podían emprender para atraer la atención mediática y política al problema, ella, inspirándose en los estudiantes del instituto de Parkland, de Florida, en los EUA, que en febrero del 2018 se habían negado a volver a clase después del tiroteo masivo en el que murieron 17 personas, propuso una huelga escolar.

A nadie más le pareció una buena idea y decidió no colaborar con ellos y actuar por su cuenta. A los padres la idea de la huelga escolar tampoco les gustó, y le dijeron que tendría que hacerlo sola, sin ningún tipo de ayuda.

greta thunberg - foto facebook - 1

De manera que después de meses de darle vueltas y también de un verano excepcionalmente cálido en Suecia, con miles de hectáreas de bosque quemadas por grandes incendios forestales, el 20 de agosto, cuando se sentó delante del parlamento con una pancarta de cartón en la que sólo ponía “huelga escolar por el clima” en sueco, la misma que llevó a Katowice y a Davos meses después, actuó completamente sola.

Es decir, como el niño que, delante del emperador desnudo y de todo el mundo haciendo ver que va magníficamente vestido, se atreve a romper por su cuenta y riesgo el ridículo consenso que lo rodea y grita “está desnudo!”.

Este cuento me gustaba porque intuía que revela una realidad muy profunda de la naturaleza humana: la tendencia a la conformidad, cuando, delante de algo que vemos claramente que es irracional o erróneo, pero que por miedo a quedar en evidencia ante los demás, por miedo al aislamiento social, acabamos aceptando y haciendo ver que no vemos.

A mí esta chica me ha hecho ver que las opciones personales de las que me sentía tan orgulloso -el vegetarianismo, no tener coche y desplazarme en bicicleta y en tren, y pocas más- son más bien limitadas. Especialmente si tenemos en cuenta que este verano he pasado por delante del parlamento sueco por primera vez, pocas semanas antes que ella se instalase delante, en un viaje de vacaciones en avión…

Lo confieso: desde que he descubierto a Greta lloro bastante a menudo, cuando la escucho o cuando leo sus textos. No puedo evitarlo: me hace sentir como un miembro más de la masa humana que estaba contemplando al emperador desnudo, pero haciendo ver que no pasaba nada. Que es lo que soy, y que es lo que a partir de ahora quiero dejar de ser.

greta thunberg - foto facebook - 4 - amb jane goodall

La exposición mediática y la fama han estropeado a mucha gente antes, y puede ser que también le pase lo mismo a Greta, no sería nada raro. Lo que la puede proteger más, posiblemente, es lo que le permitió llevar adelante su iniciativa en soledad, y lo que le da la serenidad necesaria para exponer su discurso donde haga falta: su Asperger. Aparentemente es lo que le da la fuerza para ser coherente, para no ceder ante las convenciones sociales, lo que le marca la urgencia de no renunciar a ninguna de las necesidades que vive como esenciales.

Y claro que su discurso puee ser acusado de demasiado simplista, que la realidad es muy compleja y que las soluciones que ella reclama, las mismas que reclaman desde hace décadas miles de científicos, son muy difíciles de llevar a la práctica. Pero a pesar de esto parece muy  necesario que alguien formule este discurso radical, y que lo haga desde una radicalidad auténtica, predicando con el ejemplo, además de con el discurso. 

Además ella es sorprendentemente consciente de todo esto: lo formula ironizando sobre su Asperger, diciendo que le hace ver las cosas “en blanco y negro”, y que a pesar de la complejidad de las soluciones, que no niega, hay una realidad “en blanco y negro”: todas las soluciones pasan por dejar de emitir gases de efecto invernadero, que es lo que no estamos haciendo.

Y ha identificado la auténtica raiz del problema. no lo vivimos como una crisis porque los que marcan la agenda política, económica y social en cada país y en el mundo entero no lo tratan como una crisis, ni mucho menos. Y termina rematándolo con más ironía y también con paciencia, diciendo que que su tarea le llevará un cierto tiempo.

De momento ha conseguido atraer la atención de las organizaciones ambientales y de los medios de comunicación, que la convierten en protagonista de notícias con titulares sacados de su discurso. Habrá que ver cuanto tiempo tardan -tardamos- en aparcarla en un rincón y olvidarla, como pasa con la mayoría de problemáticas de difícil solución que nos hacen sentir culpables.

Pero lo que también parece es que su capacidad de articular discurso va acompañada de una capacidad estratégica considerable -la huelga escolar que se ha inventado es quizás la muestra más clara, también las gestiones que habrá tenido que hacer, quizás ayudada por la familia o quizás no, para negociar sus apariciones públicas-, de manera que no sería nada extraño que encontrase estrategias para mantenir viva la tensión mediática que ya ha conseguido despertar.

A parte de estas especulaciones, quizás lo más importante es que está ofreciendo un ejemplo impecable a toda una generación que ahora está en las escuelas, institutos e universidades de todo el mundo, que pueden aprovecharlo para romper el falso optimismo procrastinador que todavía impera entre las élites mundiales, que pretenden resolver la crisis climática que se nos viene encima sin hacer cambios rápidos y profundos.

Porque en el cuento, después de que el niño haya gritado que el emperador está desnudo, los otros niños se añaden enseguida a él y, tras unos momentos de duda, el emperador se apresura a taparse las vergüenzas y los adultos quedan liberados del “encantamiento”.

En resumen, que estoy convencido que Greta Thunberg es como un milagro, un milagro que, en estos momentos, muy posiblemente es absolutamente necesario.

greta thunberg - foto facebook - 5 - greta again

SALVADOR PÁNIKER Y EL RETROPROGRESO – CRÓNICAS DEL RETROPROGRESO – 1

Ahora que se ha celebrado el año Raimon Panikkar, es oportuno recordar que el 2017 perdimos a uno de los referentes intelectuales más singulares de este país: su hermano, Salvador Pániker. La diferencia en el apellido se debe a que Raimon decidió modificar el suyo para adaptarlo mejor a la fonética del apellido original.

Al igual que Raimon, Salvador Pániker fue singular por su origen familiar, hijo de padre de la Índia y madre catalana; pero también fue singular su carrera personal, dedicada primero a la industria, después a la vida pública en un sentido amplio y finalmente a la especulación filosófico-vital; y singular en definitiva fue su punto de vista, por un lado a caballo entre Oriente y Occidente, y por otro uniendo la filosofía clásica con el pensamiento más innovador y rompedor.

Cuando murió, en abril de 2017, los periódicos explicaron que había desaparecido un filósofo que era conocido como fundador de la editorial Kairós, y las últimas décadas también por haberse dedicado a promover que se legisle a favor de la eutanasia, la muerte digna. Alguien también recordó que su pensamiento filosófico se había centrado en un concepto notable: el modelo retroprogresivo. Así lo llamó en su ensayo más ambicioso, “Aproximación al origen”, publicado en su editorial el 1982.

Los límites del progreso

En ese mismo libro, y después en sus memorias y también en artículos, conferencias y entrevistas, se refirió a ese modelo con otros nombres: el esquema retroprogresivo, la dialéctica retroprogresiva, etc. Y también lo condensó en una sola palabra: la retroprogresión o el RETROPROGRESO. ¿Pero qué significa este concepto? ¿Cuál es la propuesta concreta que hace? El punto de partida es que el progreso, como ideal que mueve el mundo occidental y el de patrón occidentalizado -que, en realidad, ya es el resto del mundo-, está agotado.

Podríamos definir el progreso como la creencia en que la progresiva racionalización del mundo, a través primordialmente del desarrollo científico-tecnológico, permite solucionar todos los problemas a los que se enfrenta la humanidad, por difíciles que sean. Y también, y quizás más importante, que esta progresiva racionalización del mundo hace “mejores” a los humanos en todos los sentidos, principalmente el moral.

Esta creencia empieza con el Renacimiento, se consolida con la Ilustración y toma impulso durante los siglos XIX y XX. Y es durante este último siglo, principalmente en el último tercio, que el ideal entra en crisis. Y esto pasa porque se evidencia que el optimismo que despertaba el seguimiento de sus postulados era excesivo. La prueba es que ha generado problemas equivalentes o peores que los que se suponía que solucionaba.

¿Hace falta poner ejemplos? Quizás para los más adeptos al ideal sí. Ahí van: la contaminación y el cambio climático, el agotamiento de materias primas y de energías fósiles, la pérdida de biodiversidad, etc. En general son problemas ecológicos, que evidencian el sinsentido de un modelo socioeconómico basado en un ideal de progreso que ha tratado los recursos naturales como infinitos en un planeta finito.

De esta toma de conciencia surgió la llamada postmodernidad, es decir, la constatación que la modernidad basada en el progreso estaba llegando a su fin y que, por lo tanto, se vivia un cambio de época. Pániker edificó su propuesta filosófica en pleno auge de la postmodernidad y lo hizo en base a sus amplios conocimientos en filosofía occidental y oriental, pero también sobre lo que se ha llamado teoría de los sistemas complejos o de la complejidad.

La “fisura”

La tesis de Pániker es la siguiente: la racionalización del mundo que comporta el progreso ha creado una grieta, una “fisura” entre el “origen” humano, nuestra naturaleza más profunda, y las creencias que sobre esta naturaleza ha ido forjando el progreso. Una grieta que se ha ido ampliando a medida que el progreso ha ido avanzando, porque la definición de la realidad humana que nos han ofrecido los discursos públicos basados en este progreso cada vez era más alejada de la realidad más “animal”, es decir, la base biológica, que no ha cambiado.

La propuesta de Pániker pasa por girar la vista hacia este “origen”, para volver a él. Pero no para quedarse, porque seria perseguir otro mito, el de la Arcadia perdida. Que, por cierto, es lo que propuso en su momento Rousseau con su “buen salvaje”, precisamente -y significativamente- en plena Ilustración. Muy al contrario: lo que Pániker nos propone es combinar este retorno con el mismo progreso.

El margen de ambivalencia

Unirlos, nos dice Pániker, abre un margen de “ambivalencia” que evita caer en la adoración de estos conceptos como mitos. Ésto permite aprovechar de manera crítica el potencial de los dos, con el “origen” como referencia a no perder nunca de vista y el progreso como motor de cambio. El resultado es una ampliación de la conciencia, que sería la auténtica libertad humana.

Esta conciencia ampliada nos permite comprender que el “desorden” que percibimos en el mundo que nos rodea -injustícias, desajustes, organización deficiente, etc- quizás no es desorden, sino “un orden diferente al que esperábamos”. Y también que los esfuerzos por “ordenarlo” todo mejor de acuerdo a las herramientas conceptuales y los patrones conocidos, perfeccionándolos y llevándolos hasta las últimas consecuencias, a menudo lleva a más desorden, no a más orden.

Víctimas del lenguaje

Llevándolo más lejos, podemos darnos cuenta que estos patrones antiguos -el principal de los cuales es el mismo ideal de progreso- nos han hecho creer que podemos llegar a comprender de una manera absoluta y total la realidad que nos rodea, y que podemos controlarla a través de esta comprensión. Y, en último término, vemos que el origen de este enorme malentendido es la misma naturaleza del lenguaje, porque en el fondo sólo nos permite una ilusión de comprensión.

Si esto cuesta de asumir, sólo hace falta comparar lo que creemos ahora con lo que sabemos que creía la gente de hace, por ejemplo, 200, o 1.000 o 3.000 años. Y considerar después si pensamos que de aquí a 200, 1.000 o 3.000 años más -si la especie consigue llegar, claro- lo que creemos ahora se sostendrá y será vigente para los humanos que vivan entonces.

Es decir, la conciencia ampliada nos facilita poder admitir que nuestros esquemas mentales actuales no son universalmente válidos, sino únicamente productos de la historia humana y válidos sólo en nuestro contexto.

El retroprogreso ya existe

Visto desde este prisma, el retroprogreso se convierte en un proceso de construcción y perfeccionamiento de modelos de la realidad que nos sirvan de guía, y también asumir que, cuando se demuestra que los modelos vigentes no funcionan, hace falta cambiarlos. Como cuando la evidencia científica puso en cuestión la mecánica de Newton: entró en crisis y acabó siendo substituida por la de Einstein.

Pániker afirma que precisamente en ésto consiste el modelo retroprogresivo. Y añade que no es un proyecto pendente de implantar, sino que ya existe: es el proceso crítico que, más o menos, está en marcha en las sociedades democráticas abiertas, siguiendo la definición de Karl Popper. 

Ésto pasa cuando en estas sociedades la acción social y política está de verdad basada en un debate público que pone a prueba los proyectos antes, durante y después de llevarlos a la práctica. Según Pániker, en estos casos se acostumbra a encontrar soluciones complejas a los problemas complejos y se mitiga la influencia de los discursos simplistas, que son los que dominan en las democrácias deficientes y en las dictaduras, donde no hay un auténtico debate público, sólo un simulacro.

Cambio de paradigma

Llegados a este punto, podemos preguntarnos si la propuesta de Pániker es un programa filosófico-político que pretenda substituir el mito del progreso por otro de mejor, o si es sólo una descripción de como funciona el auténtico progreso una vez despojado de su contenido mítico. Porque el modelo retroprogresivo no propugna una creencia concreta, sino un cambio de paradigma que implica abandonar las creencias de tipo mitológico.

Este nuevo paradigma exige admitir de entrada que no hay soluciones mágicas que permitan “ordenar” el mundo siguiendo un esquema ideològico simple, que es la promesa que hacen el socialismo, el comunismo, el anarquismo, el capitalismo, el fascismo, el liberalismo y todos los demás -ismos existentes. Todos ellos, por cierto, con el ideal del progreso como referencia última.

Muy al contrario: la solución está en el mismo problema, es decir, en el debate entre estas propuestas, un debate que Pániker llama “pluralismo”. Es decir, ninguna de estas ideologías tiene la solución, pero la combinación, el combate dialéctico entre ellas es el que permite encontrar soluciones pragmáticas y viables en cada momento.

Siempre necesitaremos un mito

Pero la solución no es tan “simple”: parece que los humanos tenemos la necesidad de creer en alguna cosa, en algún ideal absoluto -aunque sea un mito y lo sepamos- que nos sirva de guía y de referencia para dar sentido a nuestro mundo. Esto explica que, a pesar de estar tan cuestionado, el progreso continue siendo un mito tan vigente. Por eso, una vez constatado que ya no sirve, hace falta cambiarlo por otro. Y este otro muy bien podría ser el mismo retroprogreso. 

Salvador Pániker defendió esta necesidad y propuso su modelo filosófico siempre que tuvo ocasión. Pero no tuvo mucho éxito, no se le hizo mucho caso. Ahora que él ya no está quizás podemos hacerlo en su nombre.

Enero 2018

GRETA THUNBERG, UN MIRACLE NECESSARI – CRÒNIQUES DEL RETROPROGRÉS – 2

Sempre m’ha fascinat el conte del vestit de l’emperador: la idea que tota una cort i tot un país puguin acceptar amb certa normalitat de veure desfilar el seu màxim dirigent completament despullat pels carrers, amb l’argument que porta un vestit meravellós que no poden veure els tontos, sembla alhora increïble i completament creïble.

greta thunberg - foto facebook - 2

La irrupció a l’escena internacional de la Greta Thunberg m’ha evocat de manera molt directa i poderosa aquest conte: veure-la davant les elits econòmiques, polítiques i socials mundials que es reuneixen cada any a la cimera de Davos, fent-los responsables del canvi climàtic i de l’escalfament planetari sense tremolar-li la veu ni un moment, equival a presenciar la versió més punyent, real i actual del conte.

greta thunberg - foto facebook - 7 - a davos - 2

Pels que no conegueu aquesta xicota de 16 anys que amb prou feines n’aparenta 13, la seva fama va començar després que a l’agost es va plantar tota sola davant del parlament de Suècia cada dia per reclamar que el país compleixi amb els compromisos de París sobre el canvi climàtic. Va ser just en plena campanya d’unes eleccions legislatives en les que ella no podia votar, i va dir-se: no tinc vot, però tinc veu.

El setembre, després de les eleccions, va transformar la protesta diària en setmanal, i des de llavors cada divendres falta a l’institut per seure davant del parlament. Una acció individual que va compartir a les xarxes socials i que va atreure l’atenció d’activistes i de periodistes, que van començar a donar-li volada.

El novembre va gravar un discurs de les anomenades conferències TED, el desembre la van convidar a parlar davant dels negociadors de la COP24 de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic a Katowice, a Polònia, i el gener ha fet el mateix a Davos.

De resultes del ressò mediàtic i a les xarxes, amb les etiquetes #FridaysForFuture -divendres pel futur- i #SchoolStrike4climate -vaga escolar pel clima-, la seva iniciativa ja s’ha convertit en un moviment social d’abast europeu, amb vagues i manifestacions inaudites i massives d’adolescents a països com Bèlgica o Alemanya, moviment que ja té branques a països com Austràlia i Nova Zelanda i que no seria estrany que acabés sent planetari.

Convido a tothom a escoltar-la: el més sorprenent de la Greta és la solidesa del seu discurs i la contundència i la serenor amb les que l’expressa, en un anglès perfecte i amb frases curtes que saben condensar la magnitud del problema:

“Quan dic que us espanteu, que entreu en pànic, vull dir que hem de tractar la crisi com una crisi.”

“Però no hi ha reunions d’emergència, ni titulars, ni notícies urgents, ningú actua com si estiguéssim en una crisi.”

Ara fem servir 100 milions de barrils de petroli cada dia. No hi ha cap política per canviar això, no hi ha lleis per mantenir el petroli sota terra.”

Fins i tot la majoria de científics del clima i polítics ecologistes continuen agafant avions per recórrer el món, i menjant carn i làctics.”

Hi ha gent que diu que jo hauria d’estudiar per ser una científica del clima per “resoldre la crisi climàtica”. Però la crisi climàtica ja està resolta, ja tenim tots els fets i també les solucions.”

Necessitem esperança, es clar, però encara necessitem més l’acció.”

Com que els nostres líders s’estan comportant com nens, hem d’agafar la responsabilitat que ells haurien d’haver assumit fa temps.”

El seu discurs evidencia que ha aprofitat la seva escassa edat per documentar-se a fons i que domina les xifres i els aspectes importants de la problemàtica. A més, afirma que des que arriba a grans audiències, consulta els detalls amb especialistes per assegurar-se que no divulga informació errònia.

Però potser el que més potència dona al seu discurs és la coherència: ha rebutjat invitacions d’anar a parlar arreu del món perquè implicava agafar avions, que contribueixen força al canvi climàtic. A Polònia i a Davos va anar-hi en tren. Tampoc menja cap tipus d’aliment d’origen animal, perquè la producció industrial de carn i de llet i derivats és una de les principals fonts de gasos d’efecte hivernacle.

La seva conversió en estrella internacional ha fet que molts escèptics la critiquin i posin en dubte la seva autenticitat: l’han acusada d’estar manipulada, de cobrar d’interessos obscurs, de promocionar un llibre escrit per la seva família.

Ella s’ha defensat explicant la seva història: va sentir parlar del canvi climàtic per primera vegada quan tenia 8 anys, es va obsessionar amb el contrast entre el que anava descobrint i la manca de mesures per fer-hi front, als 11 anys va entrar en depressió, va deixar de parlar i de menjar, va perdre 10 quilos en 2 mesos… de manera que va fer entrar dins de la seva família l’enorme crisi que ella percebia al món.

A més d’altres patologies mentals menors, li van diagnosticar la síndrome d’Asperger, un tipus d’autisme que limita força les capacitats socials dels que la pateixen, però alhora els pot proporcionar unes capacitats cognitives superiors. Pel camí va aconseguir que la família sencera es fes vegana, i que la mare renunciés a la seva carrera internacional com a cantant d’òpera per no contribuir, amb els seus viatges, a les emissions de l’aviació comercial.

En resum, més de 4 anys de calvari que els pares van explicar en un llibre, titulat “Escenes del cor”, que es va publicar coincidint amb l’inici de la seva vaga escolar i amb ella a la portada. I d’aquí les sospites que la seva vaga fos una simple promoció.

Però el moment crucial per a ella va ser uns mesos abans, amb un concurs d’un diari suec, l’Svenska Dagbladet, que va demanar articles sobre el canvi climàtic: va presentar-s’hi i el maig va ser-ne una de les guanyadores. El seu article es va publicar i va atreure l’atenció d’activistes suecs, que van entrar-hi en contacte.

Debatent quines accions podrien emprendre per atreure l’atenció mediàtica i política al problema, ella, inspirant-se en els estudiants de l’institut de Parkland, a Florida, als EUA, que el febrer s’havien negat a tornar a classe després del tiroteig massiu en què van morir 17 persones, va proposar una vaga escolar.

A ningú més li va semblar una bona idea, i ella va decidir no col·laborar amb ells i actuar pel seu compte. Als pares la idea de la vaga escolar tampoc els va agradar, i li van dir que hauria de fer-ho sola, sense cap mena d’ajuda.

greta thunberg - foto facebook - 1

De manera que després de mesos de donar-hi voltes, i també després d’un estiu excepcionalment càlid a Suècia, amb milers d’hectàrees de bosc cremades per grans incendis forestals, el 20 d’agost, quan es va plantar davant del parlament amb una pancarta de cartró en la qual només posava “vaga escolar pel clima” en suec, la mateixa que va portar a Katowice i a Davos mesos després, va actuar completament sola, ni tant sols amb el suport dels pares.

És a dir, com el nen que, davant de l’emperador despullat i amb tothom fent veure que va magníficament vestit, gosa trencar pel seu compte i risc el ridícul consens que l’envolta i crida “està despullat!”.

Aquest conte m’agradava perquè intuïa que revela una realitat molt profunda de la naturalesa humana: la tendència a la conformitat, quan davant d’allò que veiem clarament que és irracional o erroni, però que per por a quedar en evidència davant dels altres, per por a l’aïllament social, acabem acceptant i fent veure que no veiem.

A mi aquesta noia m’ha fet veure que les opcions de les que estava tan orgullós -el vegetarianisme, no tenir cotxe i desplaçar-me en bicicleta i tren, i poques més- són més aviat limitades. Sobretot si es té en compte que aquest estiu he passat per davant del parlament suec per primera vegada, poques setmanes abans que ella s’hi instal·lés, en un viatge de vacances fet amb avió comercial…

Ho confesso: des que vaig descobrir la Greta, porto uns quants dies que ploro sovint, quan me l’escolto o quan llegeixo els seus textos. No puc evitar-ho: em fa sentir com un membre més de la massa humana que estava contemplant l’emperador nu, però fent veure que no passava res. Que és el que soc, i que és el que d’ara endavant vull deixar de ser.

greta thunberg - foto facebook - 4 - amb jane goodall

L’exposició mediàtica i la fama han espatllat molta gent abans, i pot ser que també li acabi passant a la Greta, no seria gens estrany. El que la pot protegir més, possiblement, és el que li va permetre tirar endavant la seva iniciativa en soledat i el que li dona la serenitat necessària per exposar el seu discurs davant de qui calgui: el seu Asperger. Aparentment és el que li dona la força per ser coherent, per no cedir davant de les convencions socials, el que li marca la urgència de no renunciar a cap de les necessitats que viu com a essencials.

I està clar que el seu discurs pot ser acusat de massa simplista, que la realitat és molt complexa i que les solucions que reclama ella, les mateixes que reclamen des de fa dècades milers i milers de científics, són molt difícils de portar a la pràctica. Però malgrat això cal que algú formuli aquest discurs radical, i que ho faci des d’una radicalitat autèntica, predicant amb l’exemple a més de amb el discurs.

A més, ella és sorprenentment conscient de tot això: ho formula ironitzant sobre el seu Asperger, afirmant que li fa veure les coses “en blanc i negre”, i que malgrat la complexitat de les solucions al problema, que no nega, hi ha un realitat “en blanc i negre”: totes les solucions passen per deixar d’emetre gasos d’efecte hivernacle, que és el que no estem fent.

I ha identificat l’autèntica arrel del problema: no ho vivim com una crisi perquè els que marquen l’agenda política, econòmica i social a cada país i al món no ho tracten com una crisi, ni molt menys. I ho acaba de reblar amb més ironia i també amb paciència, dient que la seva tasca portarà un cert temps.

De moment ha aconseguit atreure l’atenció de les organitzacions ambientals i dels mitjans, que la fan protagonista amb titulars extrets del seu discurs. S’haurà de veure quan de temps triguen -triguem- a aparcar-la a un racó i oblidar-nos-en, com passa amb la majoria de problemàtiques de difícil solució que ens fan sentir culpables.

Però el que també sembla és que la seva capacitat d’articular discurs va acompanyada d’una capacitat estratègica considerable -la vaga escolar que s’ha inventat és la mostra més clara, també les gestions que ha hagut de fer, potser ajudada per la família o potser no, per negociar les seves aparicions públiques-, de manera que no seria estrany que trobés estratègies per mantenir viva la tensió mediàtica que ja ha despertat.

Però potser el més important és que està oferint un exemple impecable a tota una generació que ara és a les escoles, instituts i universitats d’arreu del món, que poden aprofitar-lo per trencar el fals optimisme procrastinador que regna encara entre les elits mundials, que pretenen resoldre la crisi climàtica que ens ve a sobre sense fer canvis ràpids i profunds.

Perquè, en el conte, un cop el nen ha cridat que l’emperador està despullat, els altres nens s’hi afegeixen de seguida. Després d’uns moments de dubte, l’emperador corre a tapar-se les vergonyes i els adults queden alliberats de l’encanteri.

En resum, que estic convençut que la Greta Thunberg és com un miracle, un miracle que, en aquests moments, molt possiblement és absolutament necessari.

greta thunberg - foto facebook - 5 - greta again

LA CISMOGÈNESI I EL REFERÈNDUM INVERS – CRÒNIQUES DE LA CISMOGÈNESI – 2

Vaig publicar aquest article al Núvol fa més d’un any, abans de les eleccions del 21D convocades pel 155 de Rajoy.

El rescato perquè, amb la perspectiva del temps que ha passat, la tendència que evidenciava s’ha agreujat, amb l’independentisme tant o més dividit que llavors, mentre la maquinària estatal ha continuat la seva marxa lenta però implacable.

Del que s’hi diu crec que val la pena recuperar la idea del projecte recentralista espanyol, que els resultats de VOX a Andalusia han reforçat.

En definitiva, que el lleó continua salivant i esperant el moment adequat per clavar la dentellada i deixar l’independentisme sense cap.

________________________________

Sembla que el gruix de l’independentisme espera que el 21D sigui l’equivalent a un referèndum d’autodeterminació, una mena de ratificació «legal» del que es va celebrar l’1-O. L’argumentació utilitzada és que aquest no va produir els efectes esperats pel que fa a la legitimació de l’independentisme a Espanya i a Europa, i que és una molt bona idea aprofitar la convocatòria d’eleccions per fer aquesta «ratificació», encara que les considerin il·legítimes.

Molta gent fins i tot està afirmant que una victòria clara portarà, de manera gairebé automàtica, a la implantació de la república catalana. I tot això malgrat que l’independentisme s’hi presenta dividit i per separat en llistes purament partidistes. La situació, doncs, no és gens òptima: si aconsegueix una victòria clara, cosa que no és gens descartable, diguin el que diguin les enquestes, no sembla que tingui un pla preparat i viable per aprofitar-la i avançar en el seu programa polític, ni que la divisió interna li faciliti trobar-ne ràpidament un si això passa.

I això és degut al fet que els dirigents independentistes han quedat estabornits i força fora de joc després de l’aplicació creativa i intensa de l’article 155 de la Constitució per part del govern Rajoy. Una aplicació, per cert, que ha demostrat el nivell d’agressivitat politicojudicial al que pot arribar l’aparell central de l’estat sense forçar excessivament la maquinària. I amb l’amenaça constant d’activar més mecanismes, que podrien molt bé tornar a passar per aquella màxima que diu que l’estat té el monopoli legal de la violència.

Però cada dia que passa està més clar que no només l’independentisme s’està prenent el 21D com un referèndum: els partits que aposten per reforçar la unitat d’Espanya amb Catalunya a dins també afronten aquestes eleccions de manera similar. En aquest cas, però, l’objectiu no pot ser més oposat al de l’independentisme: el veuen com una mena de referèndum de recentralització.

I dels seus discursos sembla desprendre’s que, si el guanyen, consideraran que la ciutadania haurà avalat el seu projecte de futur per a Catalunya, cosa que implicarà no només la fi del projecte sobiranista, sinó també de l’autonomia tal com estava configurada fins ara. I es concretarà, entre altres coses, en la defunció del model d’immersió lingüística i també d’uns mitjans de comunicació catalans públics potents, equivalents a una «estructura d’estat». Per això se’l pot qualificar de referèndum invers.

Un projecte polític anomenat recentralisme

És a dir, que a diferència de l’independentisme, aquest recentralisme -eufemísticament i erròniament qualificat d’«unionisme»- té un programa polític molt concret per aplicar en cas de victòria i també té les estratègies i les eines preparades per dur-lo a terme. De fet, una part ja les estan executant: unes estan incloses en aquesta aplicació creativa del famós 155, mentre altres, com el FLA del Montoro o les de la CORA de la Soraya, ja fa temps que s’estan implantant i consolidant. I per aconseguir-ho el govern Rajoy i els que li donen suport, és a dir, el gruix dels partits «constitucionalistes» i les institucions de l’administració central, estan aprofitant a fons els efectes de la cismogènesi que comporta el conflicte.

Per a qui el sorprengui aquesta paraula, pot trobar la definició i l’aplicació al conflicte polític català en aquest article: Saps què és una cismogènesi? N’estàs vivint una de grossa. Seguint aquest concepte es pot veure que les últimes dècades el recentralisme és un projecte que ha tingut tant o més vigor que l’independentisme. I l’augment de la bel·ligerància mútua que han suposat els preparatius del referèndum de l’1 d’octubre, el mateix referèndum i les conseqüències posteriors, li ha permès a aquest recentralisme poder aplicar mesures excepcionals en la línia dels seus interessos últims sense que hi hagi hagut gaire marge per oposar-s’hi.

I també ha comportat un efecte que ha sorprès molta gent: l’aparició a Catalunya de molts partidaris de la unitat d’Espanya, que han sortit de l’armari i se senten forts per fer aixecar la seva veu contrària al projecte independentista, i no només penjant banderes espanyoles als balcons. I ho han fet acompanyats de grups de nostàlgics del franquisme que, gràcies a la bel·ligerància general contra l’independentisme, estan actuant amb una certa impunitat.

Culpar la víctima

Fa pocs dies el líder de Podemos, Pablo Iglesias, sense utilitzar el concepte de cismogènesi, va dir que aquest ressorgiment de l’extrema dreta era deguda al procés independentista català, i va donar a entendre que potser havia estat una estratègia buscada per l’independentisme, seguint allò de «com pitjor, millor». Molta gent se li va tirar a sobre perquè van considerar que Iglesias estava culpant a la víctima de l’agressivitat de l’agressor, com es culpa una noia violada per anar amb minifaldilla.

Però, molt al contrari, qui sí que sembla que juga a aprofundir la cismogènesi a propòsit són els líders del recentralisme, que són bàsicament el PP i Ciutadans, mentre el PSOE aparentment no té més remei que anar-hi a remolc, superat per la situació. Perquè ho han fet amb un discurs i una línia d’acció que, lluny de rebaixar la tensió, l’ha augmentada exponencialment. I tot això a força de faltar al respecte als adversaris polítics independentistes i tractar-los, implícitament i explícitament, de malalts mentals i de delinqüents.

És a dir, els han menyspreat i ridiculitzat obertament, de manera fins ara impune. De fet, ja s’ha dit en moltes queixes prèvies: Rajoy i altres representants del bàndol recentralista fins i tot han fet servir expressions calcades a les del llenguatge dels maltractadors.

Menyspreu i ridiculització sistemàtics

I el subtext està clar: consideren els adversaris no com a éssers al mateix nivell, sinó humanament inferiors, als quals no només se’ls ha de castigar penalment, sinó que també se’ls pot menysprear i ridiculitzar. Això sí: si abjuren, si desisteixen públicament de les seves conviccions, aquest maltractament potser s’acabarà, en una dinàmica jurídica perversa que s’allunya dels fets provats i se centra en la confessió de l’acusat. Pedro Vallín, en un article acabat de publicar a La Vanguardia titulat Renuncia a Lucifer, equipara això directament amb els autos de fe de la Inquisició.

L’última figura jurídica utilitzada en aquesta escalada és el «delicte d’odi», una figura que, curiosament, podria aplicar-se en conjunt a l’estratègia dels líders de la recentralització. Però no hi ha perill que això passi, perquè la seva interpretació de la legislació, molt discutible, és corroborada una vegada i una altra per un aparell judicial que els és més que pròxim. No sé si té raó Pablo Iglesias suggerint que els líders independentistes han buscat a propòsit el cos a cos, però si és així, són uns passerells de primer ordre. I si no potser també, perquè hi havia molt poques possibilitats que no passés el que ha passat.

De fet, es pot dir que l’independentisme ha caigut en la trampa de la cismogènesi, negligint que aquesta encara és complementària, i que per molt hegemònic que se senti, encara hi ostenta un paper subaltern. I a més, que la força que té no és només mèrit propi, sinó que en gran part és fruit de la interacció amb l’adversari recentralitzador, en una dinàmica d’escalada de l’agressivitat mútua que té, com a mínim, 15 anys d’història, i en la qual la major part del temps ha anat a remolc de l’impuls de l’adversari.

A la boca del lleó

El punt en què estem es pot resumir en forma de metàfora visual: com un domador amb excés de confiança, l’independentisme ha ficat el cap dins la boca del lleó ferotge, i aquest l’ha tancada. I allà té el cap, entre les dents del lleó, que ara mateix està salivant. Perquè el que ha passat els últims mesos, de fet, ha reforçat la posició hegemònica del recentralisme i ha aprofundit en la subalterna de l’independentisme. Vaja, que no és el millor moment per a mesurar les forces, però per obra de la maniobra agosarada de Mariano Rajoy el que tenim al davant en forma d’eleccions autonòmiques són dos referèndums creuats i completament oposats entre dos bàndols amb forces desiguals. Per una vegada, doncs, Rajoy s’ha arriscat, i com que ell i els que li donen suport s’hi juguen molt, estan posant tota la carn a la graella.

En definitiva, que el que estem vivint és una campanya de dimensions gegantines en la que el bàndol hegemònic està jugant a fons amb totes les armes que té disponibles a favor del seu referèndum, una campanya en la qual el camp de batalla no són les institucions, sinó les ments dels ciutadans. I ho estan fent amb l’estratègia de pressionar els més indecisos i dubtosos, combinant la ridiculització i la deshumanització ferotge de l’adversari amb la por a més ofensives político-judicials si torna a guanyar l’independentisme. Davant d’aquesta agressivitat els líders independentistes estan força dividits i no estan sent capaços d’oferir un projecte clar. A no ser, és clar, que tinguin una estratègia secreta extraordinària, cosa que no s’ha de descartar del tot, però que, a hores d’ara, sembla més aviat «pensament màgic».

LES INSTITUCIONS AUTONÒMIQUES NO SÓN UN PRE-ESTAT CATALÀ – CRÒNIQUES DE LA CISMOGÈNESI – 1

20150330_202717

En el moment en què ens trobem ara, més d’un any després del referèndum de l’1 d’octubre, estaria bé que els líders de l’independentisme admetessin que en aquest procés han comès un error estratègic monumental: confondre les institucions autonòmiques amb una mena de pre-estat en potència i, per tant, pensar que aquestes institucions eren les eines idònies per aconseguir la independència.

Potser el parlament d’una Catalunya independent serà al mateix lloc del que hi ha ara, i la seu del govern potser també, però des d’un punt de vista polític seran institucions de naturalesa completament diferent. Fins ara no ho han tingut en compte, i això ha passat i està passant una factura molt alta a l’independentisme.

UN OBJECTIU METAPOLÍTIC

Això passa perquè la independència no és un objectiu polític, sinó metapolític. Si això sona estrany, només cal pensar en el significat que li donem a la paraula “política”: és l’activitat i el camp en el qual s’analitzen, es discuteixen, es decideixen i s’executen les accions per organitzar la vida social de les col·lectivitats humanes que anomenem estats.

És a dir: l’estat és la unitat bàsica en la qual tenen lloc totes les accions polítiques. Evidentment l’estatal no és l’únic nivell: en nivells “inferiors” hi ha unitats més petites en forma d’estats federats o associats, comunitats autònomes o entitats locals, siguin quines siguin, en les que també hi ha acció política. Però la legitimitat jurídica i política de totes aquestes subunitats emanen de la unitat bàsica: l’estat.

El mateix es pot dir de les institucions supraestatals: es constitueixen amb cessions de sobirania que fan els estats en determinats àmbits de competència política per poder gestionar assumptes que els depassen, que van més enllà del que poden fer tots sols. Però això no treu que la unitat bàsica, sigui l’estat i precisament per això l’independentisme aspira a constituir-ne un de propi.

Per tot això crear un nou estat és un objectiu metapolític que va molt més enllà de la política habitual i convencional. El prefix grec meta- en origen volia dir “després, més enllà de”, i l’ús que en va fer Andrònic de Rodes, titulant com a “Metafísica” el llibre d’Aristòtil que anava després del de la “Física”, ha quedat, en la branca de la filosofia que coneixem com a epistemologia, com el que defineix les categories de nivell lògic superior, que no agrupen un seguit de realitats, sinó categories d’un nivell lògic inferior. És a dir que són com els marcs que fixen els límits d’aquestes categories inferiors.

LES INSTITUCIONS AUTONÒMIQUES SÓN ESPANYOLES

Aquesta constatació permet arribar a una conclusió que potser no agrada a molts independentistes: les institucions autonòmiques catalanes actuals formen part d’un estat, l’espanyol, que les veu com a pròpies. Per tant els partidaris de defensar aquest estat en la seva forma actual faran tot el possible per evitar que es facin servir com a eines que puguin alterar-lo.

Com ja hem pogut veure els últims anys, disposen de mecanismes establerts i legítims per fer-ho. I, com també hem vist, aquest “tot el possible” no es limita a allò legalment establert, sinó que pot anar molt més enllà. I això és viscut com a plenament legítim pels que ho defensen. És a dir: no estan combatent un projecte polític, sinó un projecte metapolític, que està per sobre de la política convencional, i que té per objectiu fragmentar el seu estat, i per això consideren legítim vulnerar les normes jurídiques i polítiques si cal.

I per molt que els independentistes no hi estiguin d’acord i es queixin i s’exclamin que això implica la pèrdua de qualitat democràtica de l’estat, la immensa majoria dels que estan en contra de la independència de Catalunya accepten i acceptaran les vulneracions com a mals menors per evitar-ne un de major. Perquè, en últim cas, pensaran que qui es queixa no defensa el mateix estat que ells, sinó un altre que no només és hipotètic sinó que, a més, es vol fer a costa del que ells senten com a seu.

EL SILENCI DELS DEMÒCRATES

I els independentistes, pendents de les veus dissidents entre els no independentistes a Espanya que els donen la raó -i que potser els fan creure que l’estat espanyol està realment en plena descomposició-, no s’adonen de com arriben a ser d’excepcionals aquestes veus. I que tota la resta de no independentistes, la immensa majoria, estan validant amb el seu silenci les accions fetes contra l’independentisme i els seus líders polítics i civils. I això, encara que sigui difícil d’acceptar, no els converteix automàticament en antidemòcrates.

En tot cas, ells no s’hi veuen, com a antidemòcrates, i acusar-los d’això els fa refermar-se encara més en les seves conviccions. De manera que potser sí que la crisi actual acabarà provocant canvis a l’estat espanyol, però el més segur és que siguin canvis polítics, molt difícilment seran metapolítics. És a dir: molt difícilment facilitaran la secessió de Catalunya. Perquè, en últim terme, estem parlant d’això, de la secessió d’una part d’un estat existent per constituir-ne un de nou. És a dir, un canvi metapolític.

I per això mateix esperar que altres països o entitats supraestatals com la Unió Europea obliguin Espanya a acceptar i facilitar la secessió de Catalunya és una pura quimera. Al màxim que poden aspirar els independentistes és a que aquests estats i institucions forcin una rebaixa substancial en les mesures jurídiques aplicades als líders independentistes.

Però malgrat tot això, després del xoc de l’octubre del 2017 hi ha bona part de l’independentisme que dona per feta la secessió, que creu que ja ha tingut lloc. I que ara s’ha entrat en una fase de resistència que, si hi ha prou paciència, acabarà de manera irrevocable amb l’arribada efectiva d’aquesta independència. I que qui ho farà seran les institucions catalanes que, malgrat que són autonòmiques, aconseguiran poc a poc convertir-se en pre-estatals i, finalment, en les famoses “estructures d’estat”, de l’estat català independent.

I podria ser que passés això, però segurament a base de molta conflictivitat i de situacions crítiques, o directament d’enfrontaments civils oberts en els quals ja se sap qui té més números de rebre. Malgrat això, el cert és que és força més probable que el resultat final sigui just el contrari: que passi el temps i que, degut a la migradesa dels canvis i a l’esgotament, cada vegada hi hagi més gent que ho deixi córrer i accepti la situació fàctica actual. I arribi un dia que els independentistes tornin a ser només una petita minoria que somnia en fer realitat un mite que ells mateixos perceben com a irrealitzable, que és el que passava fins fa uns 20 anys.

L’ALTERNATIVA: SEPARAR POLÍTICA I METAPOLÍTICA

I potser preguntareu: quina alternativa hi ha? Doncs la mateixa que hi havia abans: que els líders polítics i civils separin clarament els àmbits i ho expliquin també clarament a la ciutadania: una cosa són les institucions autonòmiques, i una altra és el projecte d’independència. I defineixin uns objectius metapolítics clars -com aconseguir la independència- i uns objectius polítics també clars -la gestió de l’autonomia per preparar aquesta independència, però sense fer passos fora del marc establert-.

Que és, més o menys el que s’havia fet fins el 6 de setembre del 2017, però sense haver-ho explicat clarament. Perquè totes les accions jurídiques i polítiques contra l’independentisme empreses des de llavors es basen en el que van fer les institucions autonòmiques catalanes a partir d’aquell dia, també les del jutjat 13 de Barcelona, que feia mesos que ja actuava “d’ofici” contra els líders independentistes.

Això no implica que el que van fer aquests líders fos il·legítim: ho era, de legítim, però estratègicament va suposar un error enorme, perquè la situació no era propícia encara per a un pas tan irreversible. O almenys ells mateixos ho van admetre poc després, no gosant defensar la declaració d’independència i liderar així una autèntica rebel·lió. Amb la paradoxa que ara precisament els acusen d’una rebel·lió que no van gosar posar en marxa.

Però malgrat tot això el gruix dels líders independentistes estan centrats o en la defensa dels acusats de rebel·lió, o en la preparació de les pròximes eleccions per ocupar institucions espanyoles, sobretot les municipals. I el principal -i gairebé únic- camp de batalla escollit és la lluita pel govern de la ciutat de Barcelona, que està veient com totes les forces independentistes, les velles i també les noves, hi dediquen tots els esforços disponibles.

I per tant molt pocs esforços van destinats a reforçar i a ampliar els àmbits en què hi ha més marge d’acció per construir el projecte desitjat: per exemple, l’econòmic, i per exemple, amb la promoció d’empreses i cooperatives prestadores de serveis que no siguin hostils al projecte o que fins i tot hi siguin favorables. Una migració autènticament massiva de ciutadans independentistes a aquestes empreses tindria potencialment grans conseqüències en l’estructura econòmica del país i els enemics de la independència tindrien molt poc marge per impedir-ho.

De moment, però, només accions com la constitució de l’anomenat Consell per la República presentat a Brussel·les podria ser un pas en aquest sentit. El cert és que durant la presentació es va dir, precisament, que aquest Consell és «la primera institució de la república catalana», admetent implícitament tot el que s’ha exposat aquí fins ara.

Durant la presentació també es va parlar molt d’unitat, però el cert és que aquest Consell aprofundeix en el segon gran error que han comès les persones i els grups que han liderat l’independentisme, potser més gran que el primer. Però això és matèria per al següent text.

Josep Maria Camps

@jmcampsc

P.S. Si creus que el punt de vista dels articles d’aquest blog pot contribuir a millorar la situació política i social, et convido a difondre’ls i a parlar-ne amb tothom.

I si tens comentaris a fer o creus que en els articles hi ha aspectes equivocats o oblits importants, estaré encantat de debatre’ls.

SALVADOR PÁNIKER I EL RETROPROGRÉS – CRÒNIQUES DEL RETROPROGRÉS – 1

Ara que s’ha encetat l’any Raimon Panikkar, és oportú recordar que el 2017 vam perdre un dels referents intel·lectuals més singulars d’aquest petit país: el seu germà, en Salvador Pániker. La diferència en el cognom és deguda a que en Raimon va decidir modificar el seu per adaptar-lo millor a la fonètica del cognom original.

Igual que Raimon, Salvador Pániker va ser singular pel seu origen familiar, fill de pare de la Índia i mare catalana; però també va ser singular la seva carrera personal, dedicada primer a la indústria, després a la vida pública en un sentit ampli i finalment a l’especulació filosòfico-vital; i singular, en definitiva, va ser el seu punt de vista, d’una banda a cavall d’Orient i d’Occident i de l’altra casant la filosofia tradicional amb el pensament més innovador i trencador.

Quan va morir, a l’abril, els diaris van explicar que havia desaparegut un filòsof que era conegut com a fundador de l’editorial Kairós, i les últimes dècades també per haver-se dedicat a promoure que es legisli a favor de l’eutanàsia, la mort digna. Algun també va recordar que el seu pensament filosòfic s’havia centrat en un concepte notable: el model retroprogressiu. Així el va anomenar en el seu assaig més ambiciós, “Aproximación al origen”, publicat a la seva editorial el 1983.

Els límits del progrés

En aquell mateix llibre i després en les seves memòries i també en articles, conferències i entrevistes, s’hi va referir amb altres noms: l’esquema retroprogressiu, la dialèctica retroprogressiva, etc. I també el va condensar en una sola paraula: la retroprogressió o RETROPROGRÉS. Però què vol dir aquest concepte? Quina és la proposta concreta que fa? El punt de partida és que el progrés, com a ideal que mou el món occidental i el de patró occidentalitzat -que, de fet, ja és tota la resta del món-, està esgotat.

El progrés el podríem definir com la creença que la progressiva racionalització del món, a través sobretot del desenvolupament científico-tecnològic, permet solucionar tots els problemes als quals s’enfronta la humanitat, per difícils que siguin. I també, i potser més important, que aquesta progressiva racionalització del món va fent “millors” els humans en tots els sentits, sobretot el moral.

Aquesta creença arrenca amb el Renaixement, es consolida amb la Il·lustració i pren embranzida durant els segles XIX i XX. I és durant aquest últim segle, sobretot en l’últim terç, que l’ideal entra en crisi. I ho fa perquè s’evidencia que l’optimisme que despertava el seguiment dels seus postulats era excessiu. La prova és que ha generat problemes equivalents o pitjors que els que se suposava que solucionava.

Cal donar exemples d’això? Potser pels més adeptes a l’ideal sí. Aquí van: la contaminació i el canvi climàtic, l’esgotament de matèries primeres i d’energies fòssils, la pèrdua de biodiversitat, etc. En general són problemes ecològics, que evidencien el sense sentit d’un model socioeconòmic basat en un ideal de progrés que ha tractat els recursos naturals com a infinits en un planeta finit.

D’aquesta presa de consciència va sorgir l’anomenada postmodernitat, és a dir, la constatació que la modernitat basada en el progrés estava arribant al seu punt final i que, per tant, es vivia un canvi d’època. Pániker va bastir la seva proposta filosòfica en ple auge de la postmodernitat i ho va fer en base als seus amples coneixements en filosofia occidental i oriental, però també sobre el que després s’ha anomenat teoria dels sistemes complexos o de la complexitat.

La “fissura”

La tesi de Pániker és la següent: la racionalització del món que comporta el progrés ha creat una esquerda, una “fissura” entre l’”origen” humà, la nostra naturalesa més profunda, i les creences que sobre aquesta naturalesa ha anat forjant el progrés. Una esquerda que s’ha anat eixamplant a mida que el progrés ha anat avançant, perquè la definició de la realitat humana que ens han ofert els discursos públics fets en base a aquest progrés cada vegada era més allunyada de la realitat més “animal”, que no ha pas canviat.

La proposta de Pániker passa per girar la vista cap a aquest “origen”, per retornar-hi. Però no per quedar-s’hi, perquè seria perseguir un altre mite, el de l’Arcadia perduda. Cosa que, per cert, és el que va proposar en el seu moment Rousseau amb el seu ‘bon salvatge’, precisament -i significativament- en plena Il·lustració. Molt al contrari: el que Pániker ens proposa és combinar aquest retorn amb el mateix progrés.

El marge d’ambivalència

Ajuntar-los, diu Pániker, obre un marge d’”ambivalència” que evita caure en l’adoració d’aquests conceptes com a mites. Això permet aprofitar de manera crítica el potencial de tots dos, amb l’”origen” com a referència a no perdre mai de vista i el progrés com a motor de canvi. El resultat és un eixamplament de la consciència, que seria l’autèntica llibertat humana.

Aquesta consciència ampliada ens permet comprendre que el “desordre” que percebem al món que ens envolta -injustícies, desajustos, organització deficient, etc-, potser no és desordre, sinó “un ordre diferent al que esperàvem“. I també que els esforços per “ordenar-lo” millor d’acord amb les eines conceptuals i els patrons coneguts, perfeccionant-los i portant-los fins a les últimes conseqüències, sovint porta a més desordre, no pas a més ordre.

Víctimes del llenguatge

Portant-ho tot més enllà, entenem que aquests patrons antics -el principal dels quals és el mateix ideal de progrés- ens han fet creure que podem comprendre d’una manera absoluta i total la realitat que ens envolta, i que podem controlar-la a través d’aquesta comprensió. I, en últim terme, veiem que l’origen d’aquest enorme malentès és la mateixa naturalesa del llenguatge, perquè, en el fons, només ens permet una il·lusió de comprensió.

Si això costa d’assumir, només cal comparar el que creiem ara amb el que sabem que creia la gent de fa, per exemple, 200, 1.000 o 3.000 anys. I considerar després si pensem que d’aquí 200, 1.000 o 3.000 anys -si l’espècie aconsegueix arribar-hi, es clar- el que creiem ara se sostindrà i serà vigent per als humans que visquin llavors.

És a dir, la consciència ampliada ens facilita el poder admetre que els nostres esquemes mentals actuals no són universalment vàlids, sinó únicament productes de la història humana i vàlids només en el nostre context.

El retroprogrés ja existeix

Vist des d’aquest prisma, el retroprogrés es converteix en un procés de construcció i perfeccionament de models de la realitat que ens serveixin de guia, i també en assumir que, quan es demostra que els models vigents no funcionen, cal canviar-los. Com quan l’evidència científica va posar en qüestió la mecànica de Newton: va entrar en crisi i va acabar sent substituïda per la d’Einstein.

Pániker afirma que precisament això és el model retroprogressiu. I afegeix que no és un projecte pendent d’implantar, sinó que ja existeix: és el procés crític que està en marxa en les societats democràtiques obertes, seguint la definició de Karl Popper.

Això passa quan en aquestes societats l’acció social i política està de debò basada en un debat públic que posa a prova els projectes i les idees abans, durant i després que es portin a la pràctica. Segons Pániker, en aquests casos es solen trobar solucions complexes als problemes complexos, i s’aconsegueix fugir dels discursos simplistes, que és el que hi ha en les dictadures, on no hi ha un autèntic debat públic, sinó només un simulacre.

Proposta o descripció?

En aquest sentit, doncs, la proposta de Pániker no és un programa filosòfico-polític que pretengui substituir el mite del progrés per un altre d’equivalent, sinó que és una descripció de com funciona l’autèntic progrés, un cop despullat del seu contingut mític. Perquè el model retroprogressiu no propugna una creença concreta, sinó un canvi de paradigma que implica abandonar les creences de tipus mitològic.

En últim terme aquest nou paradigma exigeix admetre que no hi ha solucions màgiques que permetin “ordenar” el món seguint un esquema ideològic simple, que és la promesa que fan el socialisme, el comunisme, l’anarquisme, el capitalisme, el liberalisme i la resta d’-ismes. Tots ells, per cert, amb l’ideal del progrés com a referència última.

Molt al contrari: la solució està en el mateix problema, és a dir, en el debat entre aquestes propostes, un debat que Pániker anomena “pluralisme”. És a dir, cap d’aquestes ideologies no té la solució, però la combinació, el combat dialèctic entre elles, és el que permet trobar solucions pragmàtiques i viables en cada moment.

Potser sempre caldrà un mite

Però hi ha un altre problema: sembla que els humans tenim la necessitat de creure en alguna cosa, algun ideal -encara que sigui un mite- que ens serveixi de guia i de referència per donar sentit al nostre món. Això explica que, malgrat estigui en entredit, el progrés continuï sent un mite ben vigent. Per això, un cop constatat que ja no serveix, cal canviar-lo per un altre. I aquest altre podria molt bé ser el mateix retroprogrés.

Salvador Pániker va defensar aquesta necessitat, i va proposar el seu model filosòfic sempre que en va tenir ocasió. Però no va tenir massa èxit, no se li va fer massa cas. Ara que ell ja no hi és potser ho podem fer en nom seu.

Gener 2018

¿SABES QUÉ ES UNA CISMOGÉNESIS? ESTÁS VIVIENDO UNA GRANDE

20150330_202717

Lo que está pasando en Catalunya y en España se puede definir como un proceso de CISMOGÉNESIS. Para los que no la conozcáis, esta palabra se la inventó hace unos 80 años el antropólogo y teórico de la comunicación Gregory Bateson. Es un concepto que ayuda a describir y a analizar los conflictos crónicos cuando sufren un aumento considerable de agresividad entre la partes enfrentadas.
Según este concepto, estos procesos son graduales y sostenidos en el tiempo, de manera que llega un momento en que no está claro cuándo ha empezado el conflicto. Habitualmente también las partes se acusan de ser los iniciadores y únicos responsables, y lo hacen aislando y magnificando los detalles y argumentos que les dan la razón y minimizando la importancia de los hechos y argumentaciones equivalentes que utiliza la otra parte.
Debido a la gradualidad, también suele pasar que, hasta que el proceso no está muy avanzado, las personas involucradas no llegan a ser conscientes de la gravedad de la situación ni de los profundos cambios que están sufriendo como sujetos, cambios causados por la escalada de agresividad. Usar el concepto de cismogénesis permite darse cuenta de que muchos tipos de conflictos individuales y colectivos graves empiezan así, por ejemplo, las separaciones matrimoniales traumáticas y también muchas guerras.
«Nosotros» y «ellos»
En estos procesos el «otro» se convierte en una obsesión, y acaban pasando cosas y se llega a situaciones que los afectados consideraban imposibles e inimaginables. Y las motivaciones de todo ello, por muchos análisis que se hagan a posteriori, muy a menudo no encuentra explicación «racional» posible. Porque lo que más define a los procesos de cismogénesis es la retroalimentación que encuentra cada parte en lo que dice y hace el otro, y que lleva a actuar en una cadena de acción/reacción cada vez más agresiva y más puramente emocional.
Y en eso estamos: hay dos legitimidades, la española centralista y la catalana independentista, que se excluyen mútuamente. Estas dos legitimidades tienen naturalezas y recorridos diferentes, pero en estos momentos son vividas como plenamente legítimas por las personas de los dos grupos humanos que cohesionan. Evidentemente ésto representa un problema muy grave, porque está pasando en un espacio político único en el que sólo hay una legalidad vigente.
En esta dinámica se han configurado dos paradigmas opuestos que se niegan mútuamente la legitimidad y que imposibilitan casi totalmente la comunicación. Y lo peor es que los integrantes de uno y otro bando tienen cada vez menos respeto por los de la parte contraria, porque consideran ilegítima su posición y sus creencias, cosa que conlleva una deshumanización cada vez más cruda del “otro”.
Ésta polarización acaba afectando a todo el mundo, y cada día que pasa más personas se ven obligadas a posicionarse a favor de una de las partes. Y el resultado lo tenemos delante cada día desde ya hace años, en la acción política y judicial, y también en el espacio público, en los debates, en los periódicos, en las televisiones, en las calles, en las conversaciones, en todas partes. Y en los últimos meses y en las últimas semanas el conflicto se ha generalizado, pasando de ser político a civil, i ahora puede estallar.
El conflicto político catalán, una cismogénesis de libro
Cabe recordar que hasta la década de 1990 el independentismo catalán era una expresión utópica de unos ideales percibidos como románticos e irrealizables dentro de la hegemonía de la España autonomista, una expresión que estaba viva sólo en círculos muy reducidos. La concreción por parte de ERC de un programa claramente independentista consiguió que esta expresión, todavía poco representativa, estuviera presente en el Parlament de Catalunya a final de aquella década.
Ésto por lo que respecta al “escenario” puramente catalán. Por lo que respecta al panorama general de España, la segunda legislatura de José María Aznar, iniciada el año 2000, suposo un punto y aparte en la política institucional llevada a cabo hasta entonces por la administración central. Con la mayoría absoluta conseguida justo después del enfrentamiento directo del PP con los restos de ETA y de la izquierda abertzale, el gobierno de Aznar cambió radicalmente el tono que había tenido en la primera legislatura, en la que había tenido mayoría relativa y había pactado con el PNV y con CiU para poder gobernar.
Libre ya de éstos pactos, el gobierno del PP puso en marcha un ambicioso programa con la intención de aprovechar los márgenes legislativos e institucionales para recentralizar el máximo posible la administración del estado. Y lo hizo con bastante éxito, pero éste éxito comportó como reacción en Catalunya que el apoyo electoral al programa independentista de ERC aumentase en las siguientes elecciones, llevando a un tripartito que cambió el panorama político catalán.
Un programa recentralizador frente a uno independentista
A partir de ese momento se puso en marcha la cismogénesis propiamente dicha, las consecuencias de la cual fueron, en Catalunya, el intento de blindar las instituciones autonómicas con un nuevo estatuto de autonomía, que fue recortado durant la tramitación parlamentaria en Madrid y rerecortado por el Tribunal Constitucional el 2010 cuando la ciudadanía catalana ya lo había validado en referéndum.
A partir de ese momento la cismogénesis se aceleró y el resto creo que lo tenemos todos bastante fresco. Sólo remarcaré que por el camino ese programa prácticamente marginal de la ERC de finales de los años 90 acabó convirtiéndose en plenamente mayoritario y hegemónico en Catalunya a partir de, como mínimo, el 2012: por ejemplo, peticiones antes minoritarias como el cálculo del déficit fiscal o la gestión directa de las grandes infraestructuras acabaron asumiéndolas buena parte del espectro político y también de la sociedad catalana, organizaciones empresariales incluidas.
Para que no se malinterprete todo esto es necesario remarcar que el programa de Aznar, que ha acabado siendo asumido por la gran mayoría de la representación política española, el PP pero también el PSOE y Ciudadanos, era y es plenamente legítimo, y además se ha desarrollado dentro del marco constitucional, pese a que muchos consideran que se ha hecho forzándolo un poco o bastante. Pero también ha sido legítima, y no menos, la reacción de la ciudadanía catalana que ha optado mayoritariamente por un programa político que era completamente utópico hace sólo 20 años.
En definitiva, el panorama que tenemos son dos legitimidades plenamente asentadas y hegemónicas, una en el conjunto de España y otra diametralmente opuesta en el territorio catalán.
El conflicto, cada día más grave
Se puede afirmar que esta escalada en la cismogénesis ha beneficiado a la derecha española concentrada en el Partido Popular: en los dos últimos años, a pesar que en las elecciones del 2016 perdió buena parte del apoyo electoral que tenía, los efectos políticos del conflicto le han facilitado poder mantener el control del poder ejecutivo y también del relato de la parte española del conflicto. Pero también ha ayudado a profundizar la hegemonía del independentismo en Catalunya, siguiendo la dinámica de escalada progresiva y de radicalización de posiciones que comporta la cismogénesis.
Ahora, cuando el conflicto ya ha madurado mucho y la cismogénesis está muy avanzada, el gobierno de Mariano Rajoy parece haber apostado por una vía similar a la que, hace poco más de una década, llevó a la expulsión de la izquierda abertzale de la política institucional. Pero las diferencias con el caso del País Vasco son enormes y, muy probablemente no conseguirán el éxito: en Catalunya no ha habido, ni de lejos, la violencia de ETA, y los porcentajes de apoyo ciudadano al independentismo superan de mucho los que tenía entonces la izquierda abertzale.
Es una cismogénesis complementaria o simétrica?
Gregory Bateson creó el concepto de cismogénesis definiendo dos variantes: la complementaria y la simétrica. En el primer caso, las dos partes se enfrentan desde posiciones desiguales y el agravamiento del conflicto refuerza el papel dominante de la más fuerte y el papel dominado de la débil. En esta variante, por tanto, hay dos roles claramente diferenciados, con una de las partes que se reivindica en todo momento como hegemónica y la otra que se ve obligada a asumir su subalternidad.
Así, la dinámica resultante tiende a un reforzamiento de la complementariedad entre los dos roles, de manera que aunque haya momentos en que parezca que el conflicto se desenfrena, lo cierto es que tiende a la estabilidad. Es un esquema conceptual que se puede aplicar a muchas situaciones humanas, por ejemplo, a los casos de acoso laboral o escolar, o también a las relaciones de pareja conflictivas dentro de un esquema machista. Que algunas de éllas acaben como acaban, con la mujer muerta, no quita que la inmensa mayoría puedan mantenerse bastante estables a lo largo del tiempo.
En una cismogénesis simétrica, en cambio, los roles de las dos partes son equivalentes, de manera que el conflicto tiene mucha más tendencia a desenfrenarse, en una dinámica de escalada progresiva, porque ninguna de las dos partes acepta un papel subalterno. Esta variante del concepto es muy útil para analizar el origen de las guerras, sean civiles o entre países. Precisamente Bateson la concibió fijándose en los procesos prebélicos en marcha en la Europa de la década de 1930.
El conflicto que nos ocupa parte claramente de una cismogénesis complementaria en la que el papel dominante la tiene la idea hegemónica de una España unitaria y homogénea, y el papel dominado o subalterno lo tiene la idea una Catalunya plenamente soberana y con voz propia, sea independiente o no.
La intención del independentismo es forzar que el conflicto se convierta en simétrico, pero la parte centralista está forzando la situación para que se mantenga complementario. Y por eso reacciona siguiendo este esquema: se trata sólo de poner en su lugar al subalterno, y por eso activa los mecanismos que se aplican en estas situaciones, que son el sistema judicial y los cuerpos de seguridad.
Fantasías en los dos lados
Nos encontramos, en definitiva, con dos partes que apelan a los mismos grandes principios -democracia, libertad, igualdad, etc-, pero con significados concretos opuestos. Y es necesario remarcar que las dos partes sustentan estos conceptos tan relucientes y transcentes sobre fantasías poco rigurosas. Por el lado independentista la fantasía ha pasado por creer que la independencia sería un camino relativamente fácil, por la simple razón que es evidente que Catalunya tiene derecho a la autodeterminación, y por eso las instituciones centrales del estado lo acabarían reconociendo aunque les costara.
En esta idea se han basado algunos de los conceptos clave del independentismo, que podrían calificarse de eufemismos: El derecho a decidir, la desconexión, el queremos votar, etc. No estoy afirmando que se hayan utilizado conscientemente para esconder nada ni engañar a nadie y probablemente los que los han promovido también se han engañado a sí mismos. Pero són expresiones que han obviado que la intención real implicaba ir mucho más allá de simplemente emitir un voto, porqué suponía cambiar aspectos esenciales de la arquitectura institucional y legal de Catalunya, y no sólo «desconectar» las instituciones autonómicas existentes y ya está. Y también han obviado que la administración central opondría TODA la resistencia posible.
Por el lado centralista la fantasía pasa por creer que el independentismo es como algún tipo de enfermedad vírica que se ha extendido entre los catalanes y que lo único que hay que hacer es aplicar el tratamiento indicado y ya se curarán. Aparentemente sus responsables políticos no son conscientes de su responsabilidad en la situación, del hecho que muchos catalanes se han sentido empujados hacia el independentismo como reacción a la recentralización del estado que comporta su programa. Y tampoco que el «tratamiento» lo único que conseguirá es agravar la situación y probablemente precipitar una salida traumática de Catalunya del estado a medio o largo plazo.
Trascendencia relativa
Y, en último término, quizás vale la pena decir bien alto que la situación, en el fondo, no es tan grave, y que la vida de los catalanes seguramente no mejorará de manera radical si efectivamente Catalunya se convierte en un estado independiente. És decir, no todo será coser y cantar y habrá que seguir esforzándose día a día para conseguir unos resultados que igual no són tan magníficos como los imaginados.
Ni tampoco España se «romperá» si Catalunya se independiza, simplemente será más pequeña. Y quizás tendrá la oportunidad de repensarse y también los líderes que la controlan podrán preguntarse porque, ante una crisis como la actual, han reaccionado con criterios muy similares a los que hace más de 100 años llevaron a la pérdida de Cuba y Filipinas.

Josep Maria Camps
@jmcampsc

P.S. diciembre 2018: Escribí este artículo hace más de un año, y creo que la evolución del clima sociopolítico durante este tiempo le ha dado bastante la razón.
Si crees que el concepto de cismogénesis y el punto de vista que proporciona pueden contribuir a mejorar este clima, te invito a difundir el artículo y a hablar de él.
Y si tienes comentarios o crees que hay aspectos equivocados u olvidos importantes, estaré encantado de debatirlos contigo.

EL REFERÈNDUM COM A RITUAL DE PAS

Arnold Van Gennep, l’etnòleg francès autor del costumari que va servir a Joan Amades de model per fer la seva obra magna, és famós també per haver-se inventat el concepte de ritual de pas.

Aquest concepte defineix els moments especials en els quals els individus canvien de rol social a través de rituals molt reglats i establerts. Aquests rituals institucionalitzen i faciliten aquest pas, tant al subjecte que el fa com per tota la resta que l’acompanya i l’accepta en el seu nou rol. Un exemple típic d’això és el pas de la infantesa o l’adolescència a l’edat adulta, que en moltes societats es fa amb un ritual d’aquest tipus.

És un concepte també aplicable a entitats col·lectives. En aquest sentit, un referèndum d’autodeterminació es podria considerar com mena de ritual de pas mitjançant el qual un col·lectiu humà pot passar de formar part d’una entitat política més gran a ser considerat un ens amb entitat pròpia.

En la situació actual d’oposició rotunda i radical de l’ens polític en el qual està emmarcada Catalunya, l’Estat espanyol, i després de més de 5 anys i tres intents frustrats -9N, 27S i 1O-, aparentment el referèndum no és una opció viable. En això hi ha ajudat molt el que es pot qualificar de cismogènesi, és a dir, la dinàmica perversa del conflicte desigual i in crescendo entre les entitats Espanya i Catalunya que amenaça amb engolir la cohesió social.

Quines alternatives hi ha? Aparentment el registre històric només ofereix dos ‘rituals de pas’ alternatius possibles: la dissolució de l’estat, cosa que facilitaria la configuració d’un estat català; o una insurrecció social generalitzada per obligar l’estat a acceptar el canvi de rol de Catalunya i que, d’acord amb la dinàmica cismogenètica, pot degenerar en una mena de guerra civil més o menys cruenta. La primera és bastant improbable, la segona és, simplement, indesitjable.

Hi ha alguna altra alternativa?

Quan el juliol del 2015 els partits i les entitats sobiranistes van analitzar i negociar com afrontaven les eleccions del 27S, va haver-hi sobre la taula una idea força peculiar que es va anomenar ‘llista sense president’. Aquesta idea, però, es va quedar allà, sobre la taula: tot i que la majoria de partits i entitats l’acceptaven, CDC va aconseguir forçar la formació de Junts pel Sí.

La llista sense president consisteix en el següent: és una llista unitària a la que donen suport partits i entitats, que no presenten candidatures pròpies, i que no està formada per polítics en actiu, sinó per persones de l’anomenada societat civil escollides perquè siguin un reflex el més plural i divers possible del gruix de ciutadans catalans que volen exercir la sobirania.

L’altra característica singular d’aquesta llista és que, si guanya per majoria absoluta de vots -i, lògicament, també d’escons-, no escull president de la Generalitat, cosa que obliga a dissoldre el Parlament passats dos mesos i tornar a fer eleccions. És un instrument que, per tant, obre una mena de procés constituent però dins de la legalitat vigent.

Ara que hi ha convocades eleccions autonòmiques el 21 de desembre, el sobiranisme sembla molt receptiu a fer una llista unitària, però no sembla que, si s’acaba fent, hi hagi la intenció que sigui portant a la pràctica aquesta idea, sinó que es vol que sigui força més convencional i formada per polítics, sobretot els que estan a la presó o a l’exili, perquè serveixin de símbol o per protegir-los de més accions repressives.

Un ritual de grau inferior

Unes eleccions ‘normals’, siguin generals o autonòmiques, també són un ritual de pas en el que es decideixen les línies d’actuació política dins d’un marc institucional establert. Per adonar-se’n d’això només cal recordar com es viu tot el procés: la precampanya i la campanya electoral, el dia de les eleccions i, sobretot, la nit electoral, després de la qual tothom se’n va a dormir començant a assimilar el canvi -o no canvi- que significaran els resultats finals per a la vida pública dels següents anys.

Un referèndum d’autodeterminació, però, és un tipus de ritual de pas d’un grau molt superior, perquè modifica el marc institucional de la societat en la que es celebra. Per tant, si no hi ha la possibilitat d’organitzar un referèndum i es volen aprofitar unes eleccions normals, perquè siguin equivalents cal fer-hi una modificació superlativa, extraordinària, que salvi la distància enorme que hi ha entre un grau i l’altre.

I això només es pot aconseguir introduint algun element que buidi les eleccions dels discursos del debat polític convencional sobre què cal fer dins del marc establert i centri el missatge polític únicament en la impugnació d’aquest marc i la proposta de canviar-lo. I això només és possible si aquest element és prou singular. I quin element hi ha disponible que permeti fer això? Ho heu endevinat: la llista sense president.

Els mecanismes de control que acompanyen totes les eleccions ‘normals’aportaran totes les garanties als resultats, de manera que tots els ciutadans de Catalunya, d’Espanya, d’Europa i del món sencer sabran del cert si hi ha o no una majoria real de catalans que volen una Catalunya plenament sobirana i hauran d’acceptar-ho, els agradi o no els agradi. En resum: significarà un punt i a part en la situació política a Catalunya i Espanya, que porta gairebé cinc anys bloquejada i en cismogènesi progressiva precisament per aquest motiu: la impossibilitat de celebrar un referèndum d’autodeterminació que, recordem-ho, és la voluntat molt majoritària dels catalans.

Josep Maria Camps
@jmcampsc